El Punt Avui

AFIRMEN QUE NO EXISTEIX
LA NACIÓ CATALANA

Més val marxar (i 2)

12/01/14 02:00 JOSEP OLIVA I CASAS
jordi soler
És totalment inversemblant canviar la dèria castellana de posar els deliris de grandesa i la “‹madriditis›” per davant de l'economia

Hi ha una sèrie de qüestions a analitzar en el conflicte Catalunya-Espanya. Les reiterades negatives de l'Estat espanyol al plantejament d'una consulta sobre la independència de Catalunya es basa, sobretot, en esgrimir un argument que és fal·laç perquè no es correspon amb la realitat. Afirmen que no existeix la nació catalana sinó que només hi ha l'espanyola, que abasta la totalitat de l'actual Estat. És a dir que neguen una realitat que ve abonada per una història objectiva i no feta a la mida dels seus desitjos. Un segon argument complementari és el d'apel·lar a la Constitució del 1978, sacralitzant-la. Ara hi ha una confrontacióentre legitimitat democràtica vs. legalitat; és a dir, prioritzen les lleis –la majoria de les quals canvien– i ignoren un dret connatural de les nacions. A més a més, en aquest cas específic cal tenir en compte la circumstància històrica en la qual es va aprovar, perquè aquella constitució havia de ser un punt de partida i no d'arribada. És un aspecte crucial i d'aquí arrenca el problema.

L'origen de la voluntat d'independitzar-nos de l'Estat actual és la contínua i tossuda agressivitat que ha demostrat envers Catalunya al llarg dels últims tres-cents anys. Es manifesta en una triple direcció: econòmica, identitària (especialment cruenta en l'idioma) i política, en practicar un jacobinisme incompatible amb la personalitat de la nació catalana i amb la seva potència en àmbits molt diversos. És increïble i gens lògic que Barcelona no pugui gestionar totalment infraestructures com ara el Port, l'aeroport i rodalies. I que s'obligui a liberalitzar els horaris comercials en favor d'una “modernitat” que va fent perdre el contingut urbà dels carrers i agreuja la insostenibilitat. Només són dos exemples. Sembla que ens tractin com a menors d'edat, que necessitem que el “seu” Estat ens guiï per camins que se'ns imposen.

En relació a com actuen, proposaria que pensessin allò tan elemental del bon fer que és posar-se en el lloc de l'altre. I ho plantejo utilitzant un supòsit que pot sonar estrambòtic. Imaginem que tot l'Estat està dominat per Catalunya i que un dels seus fills (Colom) va descobrir Amèrica, on posteriorment s'hi va imposar el català. La seva capital és Barcelona, una ciutat que ha crescut molt els últims seixanta anys pel simple fet de ser el centre polític del país, perquè, en realitat, el nucli econòmic i industrial és a Madrid i, en general a Castella, d'on va sorgir la revolució industrial. Què els semblaria als pobres castellans si l'Estat català els posés pals a les rodes en el seu desenvolupament econòmic? Què pensarien si se'ls intentés catalanitzar? Què opinarien si es menyspreés el castellà i se l'anés arraconant? Estarien d'acord si es digués que l'única nació existent a tot l'Estat fos la catalana? Es resignarien si Catalunya els sotmetés a un ofec econòmic i un espoli fiscal i, a més, no ho reconeguessin? La llista seria llarga.

Arran de l'actual situació, és vergonyosa la reacció que hi ha hagut de l'Espanya política, formada pels uns (franquistes semireciclats) i els altres (esquerranosos de fireta), incloent-hi periodistes i “intel·lectuals” afins, tots plegats dient autèntiques ximpleries, mentides i practicant el joc brut. En el fons, xoquem constantment amb l'Espanya profunda a la qual no pertanyem en absolut. Per cert, hi ha declaracions de catalans unionistes que resulten grotesques. En quina bombolla mental viuen... o és que són masoquistes? I l'actual PSC, vol construir o destruir el partit? On és la sensatesa? Té algun sentit la tercera via davant la intransigència o la nul·la credibilitat d'uns i altres? Per un moment, tinc la immensa gosadia de suposar que l'Estat cedís i ens poguéssim sentir còmodes a Espanya. No obstant això, és totalment inversemblant canviar la dèria castellana de posar els deliris de grandesa i la “madriditis” al davant de l'economia i invertir en obres i esdeveniments, per tal glorificar Espanya, que porten al desastre econòmic. Xoquem, doncs, amb un “antivalor afegit”. Per tant, es reafirma el “més val marxar” perquè no ens convé formar part d'un estat així.

El dia després. FA molts anys que convivim amb els espanyols, de manera que s'han creat molts vincles i amb la independència hauríem de mantenir lligams i, fins i tot, la possibilitat de col·laborar en alguns temes, però tractant-nos de tu a tu, l'única manera d'establir un diàleg just. Seria una mena de federalisme, però, ho reitero, partint d'una relació en igualtat de condicions.

Darrera actualització ( Diumenge, 12 de gener del 2014 02:00 )