• 14 ene. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Germà Bel

Nacionalisme völkish i sociologia kitsch

Assistim a un revival metodològic format als anys 60 i 70 en doctrines totalitàries

Hi ha gent que es complica massa per atribuir a l’egoisme insolidari el suport a la independència (de Catalunya). Vegeu l’article “El misterioso caso catalán”, d’un sociòleg que exerceix càtedra a la Complutense de Madrid, publicat a finals d’any en un diari d’àmbit estatal. Ens diu: el model de família troncal (autoritat paterna i repartiment desigual de l’herència) constitueix el pilar bàsic del ‘nacionalisme völkisch’, i això explica que en una societat moderna com l’alemanya sorgís una dictadura com la nazi als anys trenta. Remata l’autor (excloent de l’analogia la criminalitat nazi; gràcies!): aquest model de família és el factor diferencial del fet alemany i el català, i “això explica tant la insolidaritat de Merkel amb la resta de la UE com la negativa dels catalans a compartir la caixa comuna espanyola de l’igualitari cafè per a tots” (sic). Ja ho teniu: models de família, nazis, garrepes, Merkel, i els catalans. Ho voleu amb gel o sense?

Massa kitsch. Primer, perquè ignora que la política nazi no es va distingir per falta de redistribució. Aquesta va augmentar, però el govern nazi va privatitzar la seva aplicació a favor d’organismes del seu partit, per aconseguir suport popular gràcies a les polítiques socials (vegeu Germà Bel, Against the mainstream: Nazi privatization in 1930’s Germany, Economic History Review, 2010). Segon, sobre dictadures nacionalistes a l’Europa occidental dels anys trenta: us sonen Mussolini i Franco? Sí, als estats del Sud amb hegemonia del model familiar igualitari (repartiment igual d’herència). Això del nacionalisme és endimoniat, per descomptat.

Els professors Duranton (Universitat de Toronto) i Rodríguez-Pose i Sandall (London School of Economics) ofereixen un gran treball sobre models de família i disparitats regionals a Europa ( Family types and the persistence of regional disparities in Europe, Economic Geography, 2009). Usen els models de família de Todd i els situen en el mapa de l’Europa occidental. El model igualitari d’herència és dominant a la Meseta, sud i llevant d’Espanya, i al centre i sud d’Itàlia. França es presenta, en canvi, molt barrejada. I el model de repartiment desigualitari d’herència és el que domina a la resta de països, que es diferencien entre si segons una autoritat paterna feble o forta. Només cal dir aquí que el model tradicional a Catalunya, el Pirineu i la cornisa cantàbrica és l’habitual també a Alemanya... i a Àustria, Suècia, Noruega i Suïssa.

Deixo al lector la comparació de graus de cohesió social, transparència pública i solidesa de cultura democràtica, sobre els quals hi ha moltes dades disponibles.

Sorgeixen diverses conclusions. Primera, assistim a tot un revival metodològic de molts “intel·lectuals” formats als anys seixanta i setanta en doctrines totalitàries (comunisme doctrinari i tardofalangisme). Situat en minoria per la democràcia, el pensador totalitari atribueix la seva condició a la manipulació de les masses o a perversions alienes. Ideologia antidemocràcia formal en estat pur. Segon: en el debat territorial a Espanya, Plató (és a dir, el mite) guanya per golejada a Aristòtil (la substància material). Tercer: és més fàcil situar-se en la superioritat i el menyspreu moral que analitzar per què les dinàmiques socials a Catalunya i Espanya fa anys que divergeixen, i si aquesta divergència té solució o no. Al cap i a la fi, la mandra intel·lectual dels aiatol·làs del debat territorial a Espanya té molts focus i públic. Però és tan kitsch...