• 14 ene. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Lluís Foix

El sentit de les paraules

Qui es dedica a escriure articles ha de tenir clar el tema i deixar que les paraules vagin fluint com qui aixeca una paret amb les pedres escampades al voltant. Les paraules no poden desvirtuar la idea, perquè al final no s’entén res. Els clàssics deien, crec que va ser Horaci, que una vegada tinguis clar el tema, les paraules sorgiran sense esforç.

La simbologia, el voluntarisme i l’entusiasme no són idonis per construir noves realitats i conceptes polítics nous. Fan falta paraules que plasmin idees que signifiquin el mateix per a tothom. Estem en plena voràgine per preparar la consulta del 9 de novembre, que ja té preguntes. Els actes per preparar la votació es multiplicaran per tots els racons del país. La capacitat d’organització, la imaginativa dels qui organitzen el procés és molt remarcable. La cadena humana de l’Onze de Setembre va passar a dir-se Via Catalana i va ser un èxit espectacular i inqüestionable.

Tot està molt ben reglat. Fins dijous es tracta de convèncer Pere Navarro que s’afegeixi al procés amb una insistència exagerada de tots els partidaris de la consulta. Després vindran els actes per recollir firmes i fer veure al Congrés dels Diputats que hi ha una gran majoria a favor de la consulta.

Seria recomanable que se celebri com més aviat millor. No sobre el dret a decidir, que no sé el que significa, sinó sobre la independència de Catalunya respecte a Espanya. Si la consulta no es pacta amb Madrid, no sé què vindrà després.

La paraula independència és eludida constantment pel president Artur Mas i el seu inefable mentor polític, Francesc Homs, que ens parlen del dret de votar, com si no haguéssim votat mai. No és del dret a votar del que es tracta, sinó del dret a votar a favor o en contra de la independència de Catalunya. Que es digui clarament i que s’obrin les urnes com més aviat millor per poder dedicar a continuació els esforços i les energies del país per resoldre els problemes que afecten seriosament tants catalans.

Aquest llenguatge implícit, confús i imprecís em sembla inútil i poc seriós, encara que siguin multituds les que s’afegeixin a la presumpta ambigüitat. Les dues preguntes previstes resumeixen, segons el meu parer, la innecessària cautela per no formular clarament la qüestió en una sola pregunta com faran els escocesos. Un debat sobre el sí o no a la independència.