• 15 ene. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

Quina barrabassada!

Al carrer Nicaragua han manat “ferms”, com en els temps embarassats de l’amiga Chacón

Mentre Rajoy es passeja pels EUA venent les meravelles d’Espanya –i, pel camí, veta diversos mitjans de comunicació, no fos cas que preguntessin sobre la doctrina prohibida–, en terres llemosines s’ha armat un gran escàndol, en versió socialista. D’una banda, Pere Navarro es manté parapetat en un incomprensible no, encara que això traeixi les seves promeses electorals i les seves pròpies paraules en la investidura, quan va ser meridianament clar: “Ens abstindrem en totes les votacions de la consulta”. Doncs creu-t’ho: d’ençà que va anar a Madrid i li van donar copets a l’esquena, l’home se’ns ha emocionat.

Rubalcaba li ha dit al PSC que no li emboliqui la troca, i al carrer Nicaragua han manat “ferms”, com en els temps embarassats de l’amiga Chacón. Per descomptat, que això impliqui una forta esquerda i la crisi més greu del socialisme català des dels temps de la transició no ha espantat pas els nous boys del partit, més interessats a tenir el PSOE tranquil que no pas en les criaturades de la coherència, el programa i etcètera. I així està la cosa, amb un PSC a punt de perpetrar una vergonya que passarà a la història de les tals, alienant-se al flanc del no a tot, ben posadets al costat de Camachetes i Riverets.

Però si la tolerància de l’oficialisme socialista és prou gran per menjar-se una foto tan desagradable, no ho és per a alguns noms propis del partit amb un recorregut polític i vital que queda molt lluny d’aquesta barrabassada. El darrer d’aixecar la veu i demanar una raonable abstenció ha estat Xavier Sabaté, que acaba de trencar la seva indestructible ortodòxia per recordar que no hi ha res pitjor que votar contra la consciència. És tan forta, la rebel·lió d’aquells que no poden imaginar-se votant en contra d’alguna cosa tan poc revolucionària com demanar sisplau a l’Estat que ens deixi votar, que sembla que la direcció es replanteja el fulminant càstig de l’expulsió per als desobedients. La qual cosa passava de ser una barrabassada a ser literalment una barbaritat. Com poden, els socialistes, exigir llibertat als del PP per votar la llei de l’avortament i amenaçar els seus si voten lliurement sobre una cosa tan crucial com és la consulta? I com s’imaginen que s’interpreta, aquest despotisme de caire estalinista, en ple segle XXI? Perquè si semblava injustificable estar en contra de la consulta, des d’una perspectiva progressista estar en contra de demanar sisplau que ens la deixin fer és esperpèntic. I per molt que es mobilitzin els amics de torn per intentar donar una explicació, ni els millors dialèctics no ho aconsegueixen. El paper de Pere Navarro està sent de pena, i amb ell i els seus serà de pena el paper del PSC. Només l’actitud discordant d’alguns dels socialistes més emblemàtics manté la dignitat d’un partit en ple naufragi. Esperem que aital dignitat passi de les paraules als fets i votin en conseqüència.