El Punt Avui

Sense aliats a Espanya

16/01/14 02:00 JAUME SOBREQUÉS
Els tres estatuts van marcar el límit màxim fins al qual podien transigir els partits espanyols
Notícies de ...

Catalunya no ha tingut mai, a Espanya, en els darrers tres-cents anys, aliats ni mitjanament significatius. O, si voleu, no ha tingut mai aliats desinteressats. O, encara: els que ha semblat que ho eren, de desinteressats, ho han estat de mala gana i perquè no hi havia més remei. M'explicaré. Des de 1714, que és quan Catalunya va perdre l'Estat propi, la història registra només dos moments en què les aspiracions de Catalunya a recuperar part del perdut va semblar que rebien un determinat suport dels partits majoritaris espanyols: el 1931 i entre el 1977 i el 1979. Les Corts espanyoles varen aprovar, en aquelles conjuntures, com a graciosa concessió, un determinat estatut d'autonomia per a Catalunya. Varen fer-ho només per interès propi: sense l'autonomia catalana, la República no s'hauria consolidat, se n'hauria anat en orris, i la Transició democràtica, després de la mort del dictador, no hauria estat possible.

Els partits espanyols, el 1931 i el 1977-1979, s'hagueren d'empassar de mala gana un determinat autogovern de Catalunya. Per això, a les Corts, varen intentar i hi varen reeixir, que aquest fos el mínim possible. Els retalls madrilenys als estatuts de Núria i de Sau ho posen de manifest de manera incontestable. La història es repetiria el 2006, però aleshores la democràcia a l'espanyola ja estava consolidada. Els tres estatuts catalans, positius en el moment de ser aprovats, varen marcar el límit màxim –el darrer encara seria maltractat pel Tribunal Constitucional espanyol– fins al qual podien transigir els partits majoritaris espanyols. Que varen ser, aquelles, unes simples concessions interessades i conjunturals, ho han posat de manifest els fets posteriors a l'aprovació de l'Estatut. El de 1932 va ser agredit pels governs de la República, més, però no solament, pel de dretes a partir de 1933; el de 1979, va ser-ho pels governs de centredreta, socialistes i de dretes, i, per aquests darrers partits –amb intensitat variant–, va ser-ho, d'agredit, el de 2006. I fins avui.

La manca d'aliats entre els partits espanyols, de dretes i d'esquerres, ha anat doblada per la tebiesa, si no amb l'animadversió manifesta de la immensa majoria de la intel·lectualitat espanyola, de la de dretes per descomptat, però també de la liberal i la d'esquerres. Amb alguna excepció. Durant la República, durant la Transició i en el període de consolidació democràtica. Una mostra prou recent: no va ser possible trobar, uns pocs anys enrere, una dotzena, ni mitja, d'intel·lectuals espanyols significatius, que signessin un document que reconegués el dret de Catalunya a recuperar els papers de Salamanca, segrestats en virtut d'un espoli de guerra. No ha estat possible tampoc fins avui que el mateix nombre de persones doni suport públic al dret de Catalunya a decidir el seu futur.

Fa uns pocs dies vaig preguntar a un eminent periodista i intel·lectual madrileny, home d'esquerres, si seria possible trobar aquella dotzena de persones del seu món que, tot manifestant públicament que eren partidàries que Catalunya continués dins d'Espanya, li reconeguessin el dret democràtic a decidir el seu futur. La resposta va ser negativa i sense pal·liatius: no seria possible. I, de fet, no s'ha produït. Així estan les coses. L'animadversió cap a Catalunya no és un sentiment que afecti només la classe política espanyola. Tampoc no és patrimoni de la dreta. De sempre, l'esquerra espanyola no ha donat suport a la voluntat autodeterminista del poble català. Ni avui, ni mai. Ni en democràcia, menys en dictadura, ni durant la República.

Per avui, només un exemple significatiu. Ens situem als primers dies de la batalla de l'Ebre de 1938, que resulten victoriosos per a l'exercit republicà. El cap del govern espanyol, instal·lat a Barcelona des de l'octubre de l'any anterior, el Dr. Juan Negrín, home d'esquerres pels quatre costats, s'adreça al ministre socialista Julián Zugazagoitia en uns termes que fan estremir. Comença manifestant-li el seu disgust pel “recrudecimiento nacionalista” del govern de la Generalitat. Allò que segueix és colpidor: “No estoy haciendo la guerra contra Franco para que retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino”, i continua: “Estoy haciendo la guerra por España y para España (...) no hay más que una nación: ¡España! (...) no se puede consentir esta sorda y persistente campaña separatista, y tiene que ser cortada de raíz (...)”. El pinyol final, tenint present els crims horrorosos dels nacionals a les zones ja ocupades, posa la pell de gallina: “Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones, que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco (...)En punto a la integridad de España soy irreductible y la defenderé de los de afuera y de los de adentro.” Sempre he pensat que la història mai no es repeteix, però llegint aquests textos em sorgeix el dubte de si això ha estat sempre veritat.

Darrera actualització ( Dijous, 16 de gener del 2014 02:00 )