• 16 ene. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Francesc-Marc Álvaro www.francescmarcalvaro.cat

‘Ètnic’ i altres falsedats

Si haguéssim de dedicar-nos a replicar les moltes falsedats, desfiguracions i ximpleries que diàriament es diuen i s’escriuen sobre el que passa avui a Catalunya, no faríem altra cosa. Quan ho analitzin els historiadors del demà, es posaran les mans al cap. He decidit mirar-me amb molta distància els articles que presenten mecànicament el sobiranisme com un fenomen pervers, destructiu, extremista, etcètera. Una cosa és el debat crític –imprescindible– i una altra és la desqualificació. Val més ocupar l’estona amb altres feines. Però avui faré una excepció. Perquè pot servir per clarificar certes coses que tenen importància.

MESEGUER

Enrique Gil Calvo, catedràtic de Sociologia, ha publicat recentment un article que sorprèn en un acadèmic del seu nivell. Per la greu i feliç ignorància que exhibeix sobre la qüestió que comenta. Una part molt substancial dels seus arguments, sobre l’autoritat paterna i el repartiment desigual de l’herència a Catalunya, ja van ser molt ben desmuntats dimarts, en un sòlid article en aquest diari, pel professor Germà Bel. Però el sociòleg també feia altres afirmacions més generals, que presentava com a fets provats quan són –com demostraré– opinions sense base real, que només puc atribuir al desconeixement o la frivolitat. El catedràtic considera un enigma “la súbita conversión de los catalanes al nacionalismo étnico, victimista y antiespañol” i, tot seguit, es demana “¿cómo es posible que el pueblo más culto, moderno e ilustrado de la península Ibérica haya caído en semejante regresión irracional?”.

Anem a pams. L’actual moviment sobiranista català és expressió d’un nacionalisme ètnic, victimista i antiespanyol? No, rotundament. Tots els experts internacionals més acreditats en els estudis sobre la qüestió col·loquen el cas català entre els nacionalismes cívics basats en el jus soli, molt diferents i allunyats dels nacionalismes ètnics, excloents i agressius, basats en el jus sanguinis. Michael Keating, en els seus treballs ja clàssics de comparació dels casos de Catalunya, Quebec i Escòcia, escriu: “Gairebé tots els elements del moviment nacionalista recalquen la necessitat d’assimilar els immigrants amb preferència a mantenir una diferenciació ètnica. Els portadors de nacionalitat són la llengua, les institucions i la història de Catalunya més que qualsevol mite sobre una ascendència comuna. Tot això dóna al nacionalisme català una forta dimensió cívica”. Afegeixo que en el nou sobiranisme hi participen, a més, molts catalans castellanoparlants, alguns organitzats en entitats com Súmate. Aquests catalans treballen per la independència sense renunciar a les seves arrels espanyoles, perquè entenen que la defensa dels seus interessos passa per tenir un Estat català.

El nacionalisme català posterior a la Guerra Civil ha estat sempre majoritàriament cívic. Recordem el paper importantíssim del PSUC a l’hora de vincular obrerisme, immigració i nació catalana. I recordem també aquella frase històrica de Jordi Pujol que resumeix un pensament i una actitud compartits transversalment per tot el món catalanista: “català és qui viu i treballa a Catalunya, i vol serne”. Si el sociòleg hagués fet treball de camp a la Via Catalana, hauria vist i sentit que allí hi havia gent molt diversa i amb tota mena de cognoms. El president Mas va remarcar aquest sentit inclusiu en el seu missatge de Cap d’Any: “Catalunya és una terra on el que realment és important és el destí que es busca i no l’origen del qual es prové”. Qui és que practica el nacionalisme ètnic i excloent? On s’ha dit, que una empresa seria alemanya abans que catalana? On s’accepta que un català, pel fet de ser-ho, mai no podrà arribar a ser cap de Govern?

El nacionalisme moderat de Pujol sí que era acusat de victimista, perquè es basava en la reclamació constant i tàctica de més competències i recursos. El sobiranisme, en canvi, trenca amb aquest discurs de la queixa perpètua perquè ja no espera que Madrid reparteixi el poder i, per tant, planteja en positiu una via que superi el marc autonòmic. La proposta de la independència és tot el contrari del victimisme, neix justament de la fatiga de la queixa i del desengany del procés del nou Estatut. Pel que fa al suposat caràcter antiespanyol del moviment sobiranista, és el punt on el catedràtic falla de manera més estrepitosa. Allò que avui dóna energia i més il·lusió a la causa catalana és precisament el seu tarannà constructiu: no es vol atacar Espanya, es vol assolir un Estat per a Catalunya i ferho de manera democràtica. El sobiranisme no té res contra els ciutadans espanyols; el problema és amb els poders de l’Estat espanyol, perquè es constata un tracte injust i lesiu contra la societat catalana i una manca de reconeixement.

Considerar que un moviment democràtic i pacífic representa una “regresión irracional” indica que el sociòleg no vol comprendre el que passa i s’estima més tirar de tòpics i prejudicis. Michael Billig descriu molt bé aquesta trampa, típica dels que parlen des de la confortable rutina de tenir un Estat nació que no els va en contra: “Complexos hàbits mentals naturalitzen, i d’aquesta manera ometen, el nostre nacionalisme, al mateix temps que projecten el nacionalisme com un tot irracional sobre els altres”.