• 17 ene. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Francesc-Marc Álvaro

Tres diputats i la realitat

Encara que els expulsin, Joan Ignasi Elena, Marina Geli i Núria Ventura ja han guanyat

Contra el mandat de la direcció del seu partit, tres diputats socialistes van decidir ahir sumar-se a les formacions que donen suport a una petició del Parlament per demanar al Congrés el traspàs de la competència per organitzar un referèndum legal que permeti als catalans decidir si volen continuar o no dins d’Espanya. Per què van trencar la disciplina del grup Joan Ignasi Elena, Marina Geli i Núria Ventura? Ells ho van explicar perfectament després de la votació i el resum que en faig és el següent: consideren que és així com representen millor la seva gent, els seus militants, electors i simpatitzants. A més, tenen a favor un detall importantíssim: en el darrer programa electoral del PSC, es deia que “ens comprometem a promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum o consulta acordat en el marc de la legalitat”. Qui és que no actua d’acord amb el contracte signat davant les urnes?

Més enllà de la polseguera al PSC, la categoria de la notícia i el gest dels tres rebels és el reforçament del vincle entre electors i electes. Resulta que, arreu del país, hi ha moltes persones que se senten socialistes i que, a la vegada, no entenen que no es pugui fer aquí el que es farà tranquil·lament a Escòcia. Aquesta gent no pot quedar òrfena. Algú pot dir –i tindrà una part de raó– que també hi ha bases socialistes que no acaben d’entendre la necessitat d’una consulta, les sensibilitats són molt diverses. D’acord. Però, tenint present aquesta circumstància plural, tornem a posar damunt la taula el compromís contret durant la campanya electoral i l’obligació d’una certa coherència i un esforç d’explicació entre els diferents públics propers a les sigles. Esclar que fer això demana més intel·ligència i dedicació que sumar-se a les tesis del PP i Ciutadans. Si la referència al dret a decidir era només un paràgraf decoratiu, la frivolitat de Navarro haurà estat de les que fan època. O potser és que –com es feia córrer– el líder del PSC comptava que seria Mas qui faltaria a la paraula i, llavors, no es notaria el truc?

Elena, Geli i Ventura han dit que actuen pensant en molta gent. Em sembla un plantejament honest, impecable i fàcilment verificable sobre el terreny. En definitiva, entre el dictat de Navarro i la realitat que ells viuen i respiren, han triat aquesta segona, la qual cosa no és fàcil en una cultura política on els aparells de tots els partits fan i desfan amb lògica endogàmica. Si fóssim britànics, trobaríem normal que cada diputat només respongués davant dels seus electors.

Els partits –a Catalunya o a Sildàvia– no han de desconnectar-se de la realitat. Per això, encara que els expulsin, Elena, Geli i Ventura ja han guanyat.

www.francescmarcalvaro.cat