• 17 ene. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Rocío Martínez-Sampere R. MTNEZ-SAMPERE, diputada del PSC

Drets i obligacions, dubtes i determinacions

De la mateixa manera que penso que una opció federal que suposi un canvi de statu quo de les relacions entre Catalunya i Espanya és el més convenient per al nostre país perquè defineix la tercera Catalunya on podem conviure tots millor, com un sol poble, també penso que Catalunya, justament perquè és subjecte polític, té dret a decidir el futur democràticament. És més, crec honestament que el canvi –el que sigui– de les relacions entre Catalunya i Espanya no serà creïble si no passa per les urnes.

Però dir sí al dret no equival a no discrepar amb el procés de les forces independentistes. Si la consulta s’aborda com un mer tràmit cap a la independència i no com la possibilitat de poder configurar democràticament un nou escenari, ens estarem equivocant. Els drets comporten també obligacions i tenim l’obligació de dir als ciutadans que exercir aquest dret no és tant fàcil com voler-lo, ni ràpid, com no ho ha estat per al Quebec, ni per a Escòcia, que va començar a negociar amb Blair, va veure passar Brown i ha arribat fins a Cameron.

És aquí on s’ha d’avaluar la reclamació legítima que fan CiU, ERC i ICV-EUiA del traspàs de competències per la via del 150.2 i preguntar-nos si ens acosta o ens allunya a la consulta que volem la majoria de ciutadans. Aquí s’emmarca la que crec que havia de ser la posició del PSC: una abstenció que impliqués afirmar el dret compromès al nostre programa electoral, discrepar de la manera que es vol dur a terme, i allunyar-nos d’un PP immobilista, que està en bona mesura a l’origen del problema. Una abstenció que tenia el benefici gens menyspreable que podia ser assumida per totes les sensibilitats polítiques i territorials del partit.

Però a ningú no se li escapa tampoc que aquesta no ha estat la decisió de la majoria del PSC en una votació secreta en el seu màxim òrgan entre congressos. I de la mateixa manera que penso que el funcionament dels partits ha de canviar, que paraules com jerarquia o expulsió haurien de desaparèixer del llenguatge polític, que ha de canviar la llei electoral amb llistes tancades, també crec que seria quedar bé però enganyar dir que la disciplina de vot no és un factor a prendre en consideració... si no, no s’explicarien les poquíssimes i honroses excepcions que hem vist aquesta i les passades legislatures en moltes decisions, de ben segur no compartides. Aquest és el dilema polític al qual m’he enfrontat. Un dilema no consisteix a decidir entre una opció bona i una dolenta, entre una opció fàcil i una de difícil.

Si entengués que contribuís que el meu país tingués la consulta més a prop, o que la demanda de la consulta tingués més força, hagués trencat la disciplina de vot com ja vaig fer quan es tractava de reconèixer el dret. Però crec honestament que la utilitat per Catalunya d’una abstenció més, afegida a les de la CUP, no és prou significativa i manifesto la meva discrepància abandonant una direcció que crec que no encerta en la manera d’exercir els seus lideratges i de gestionar la complexitat d’un partit que, encara que empetitit, segueix sent reflex de la del país. La meva determinació, el meu compromís reforçat comença avui: és el de lluitar des de dins i des de baix pel canvi d’un PSC que segueixo veient imprescindible per a aquest país, per fer de baula, com diu Marina Geli, per evitar el frontisme a Catalunya i el trencament definitiu del malmès catalanisme polític. Un canvi en concepcions i amb una cultura política radicalment diferent. Un partit que impulsi els canvis socials, nacionals però també institucionals necessaris perquè la diversitat, la complexitat i les decisions –també de vot– es prenguin de manera diferent. Seria il·lús pensar que és tasca fàcil, però pensar que no és possible és tant com renunciar a la política, que és quelcom que ens interpel·la a tots i que, ben entesa, ens ha de servir a tots.