• 17 ene. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Antoni Puigverd

Primer trauma

Després de dècades d’ambigüitat, el PSC ha estat obligat a triar

Alea jacta est”, vaig escriure quan els partits de la consulta van presentar el pacte de la doble pregunta. La frase té relació amb el joc de daus. Tan bon punt el dau vola, la jugada, en mans de l’atzar, ja no té marxa enrere. Cèsar la pronuncia just abans de travessar el Rubicó, un riu que desemboca prop de Rímini i que feia funció de frontera. El Senat recorda a Cèsar que, si vol travessar-lo, ho ha de fer desarmat, com un ciutadà. Travessar-lo amb l’exèrcit equival a declarar la guerra. L’historiador Suetoni explica que Cèsar s’ho pensa molt. Fins que té una visió molt estranya. Somia amb un flautista alt i bell que, amb l’encant de les seves tonades, congrega un gran seguici de pastors i soldats. De cop, canviant la flauta per un trombó, corre cap al riu i el travessa entonant una marxa militar. Cèsar, suggestionat per aquesta fantasia, afirma, adreçant-se als seus legionaris: “Anem cap on ens criden els déus i la maldat dels homes”, i pronuncia la famosa frase: “Alea jacta est”. Començava aleshores un joc d’atzar que, en principi, Cèsar va guanyar, però que, cinc anys després, culminarà amb el seu assassinat: vint punyalades.

Sempre que, en la vida política o personal, algú fa un pas decisiu i rupturista es diu que ha passat el Rubicó. El cop d’Estat de Brumari (Napoleó, 1799), el 6’octubre de Companys (1934) o la participació d’Aznar en la guerra d’Iraq (2003) són ecos d’aquella travessia. No se n’acostumen a fer comparacions col·lectives, malgrat que la majoria dels soldats que van travessar el riu, en aquella guerra, hi van deixar la pell. Formaven part de la XIII legió, la favorita de Cèsar. En la seva Storia d’Itàlia, Indro Montanelli explica per què aquells soldats es van arriscar en una aventura que, si sortia malament, els convertia en traïdors. Diu Montanelli que Cèsar havia combatut amb aquells legionaris durant deu anys: de fatiga en fatiga, de victòria en victòria. Eren d’origen estranger i havien adquirit la ciutadania romana gràcies a les campanyes amb Cèsar. “La pàtria dels que l’acompanyaven era ell: el general”.

Hi ha molts detalls en l’aventura de Mas que recorden el gest de Cèsar (els problemes de l’Estatut, el joc brut del TC, el somni visionari de la nit abans, l’admonició de l’Estat). Però hi ha dues diferències essencials. No és Mas el que assenyala el camí, sinó els legionaris de l’Assemblea (ANC). Altrament, hi ha molts catalans que no associen la seva ciutadania al lideratge de Mas, ni a la pàtria de l’ANC. Amb tots els seus defectes, que són molts, el PSC representa una part no menyspreable d’aquests catalans que no volen fer el pas.

Després de dècades d’ambigüitat, el PSC ha estat obligat a triar. La trencadissa interna li farà molt de mal. ¿Els sobiranistes que aplaudeixen els dissidents s’adonen que la feblesa del PSC en comptes de donar força al catalanisme, objectivament l’afebleix? La campanya del Rubicó català durarà molt i deixarà molts més soldats pel camí. No hi ha canvi sense trauma.

Això tot just acaba de començar.