• 17 ene. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

Dia històric

Escrit d’un usuari de Twitter, Ramon Grau Font: “El 1977 va morir Josep Pallach; avui l’han enterrat”

Ja poden treure a passejar els seus hooligans més subtils o més barroers, vendre el producte de la millor manera, ballar sardanes o sevillanes i fins i tot poden fer el pi a la plaça Sant Jaume, però no aconseguiran justificar la foto d’avui. Amb el seu no al Parlament, el PSC ha perpetrat una acció que embruta la història del partit i enterra el dens llegat catalanista que fins ara l’avalava. Com ha escrit un usuari de Twitter, Ramon Grau Font: “El 1977 va morir Josep Pallach. Avui l’han enterrat. (D.e.p.)”.

Per bé que Lucena ha intentat desplegar un bon argumentari, hi havia forats arreu i el globus s’ha desinflat a la primera bufada. El PSC ha segellat la seva submissió al PSOE i ha girat l’esquena a les aspiracions catalanes. Amb aquest gest traeix una llarga llista d’homes i dones que han servit el país des de les seves conviccions, i avala el front del PP i Ciutadans, el més anticatalà de la història de la democràcia. Trist dia per al PSC, només dignificat per la valentia d’alguns noms propis del socialisme català, i especialment pels tres que s’hi han jugat la pell: Marina Geli, Joan Ignasi Elena i Núria Ventura. Passem per alt la tocata i fuga d’Àngel Ros i Rocío Martínez-Sampere, només explicada en termes de salvació individual. En negre, doncs, una de les notícies del dia, l’harakiri del catalanisme del PSC, definitivament convertit, manllevant a Toni Aira, en una franquícia de províncies.

En blanc, l’altra notícia, la realment important: l’inici del procés que ens ha de dur a la consulta. Per bé que el soroll extern és eixordador, que les portades dels diaris més ínclits ens tracten com si fóssim una mena de delinqüents i que hi ha líders polítics, de Catalunya estant, que fan la feina bruta al discurs anti, el procés va fent el seu camí sense ensurts i sense relliscades.

Té raó la gent de la CUP quan assegura que fa dècades que perdem el temps en l’intent de millorar una autonomia que ha esdevingut una estafa, perquè fa molt que el procés endegat a la transició va quedar definitivament liquidat. Però també és cert que les coses s’han de fer bé, que el camí legal s’ha de recórrer perquè aquest és el mandat de les urnes i és també l’ADN català, resumit en el mític binomi de la rauxa i el seny. Certament ha estat la rauxa la que ens ha conduït al desig de fer realitats els somnis, i ha calgut una gran dosi de valentia de tots, començant per la societat civil i reblant en l’àmbit polític. Però és el seny el que reclama seguir les passes correctes i forçar la legalitat per tal que s’adeqüi al desig democràtic dels catalans.

Per això la votació d’ahir al Parlament va ser tan rellevant, perquè és el primer pas per esgotar una de les vies possibles per a la consulta. I si s’esgota, n’hi ha d’altres, perquè l’única cosa impensable –i inacceptable– és que es negui el dret dels catalans a ser consultats. Anem, doncs, fent via.