• 17 ene. 2014
  • La Vanguardia (Català)

Un mica de laïcitat, per caritat

Entre legitimistes i legalistes a ultrança, hi caben una sèrie de postures intermèdies avui encara difícils de valorar Em permeto suggerir una mica menys de fonamentalisme i una mica més de laïcitat política

Les coses no poden continuar igual entre Catalunya i Espanya. Aquesta és la conclusió més repetida avui en qualsevol conversa sobre l’actualitat. Les manifestacions de l’Onze de Setembre del 2010 en resposta a la sentència del TC, del 2012 pel dret a decidir, i la cadena del 2013 per la independència són més que eloqüents. Manifesten claríssimament uns mateixos sentiments de greuge i dignitat ferida, acompanyats però d’una més variada voluntat política de canvi. Llegim i escoltem propostes de tot tipus, davant d’un problema de tant abast. Dictàmens de seriosos consells consultius, posicions polítiques de líders polítics, editorials de diaris ens il·lustren sobre les múltiples facetes del problema. Tots creuen que tenen raó, tanta, que o els hi donen, o se la prendran i, encara més, estan convençudíssims d’aconseguir allò que desitgen. No pretenc, ni tindria la capacitat, sospesar les diverses solucions proposades. No és avui la meva intenció. Voldria, modestament, avançar algunes consideracions des d’una posició laica, allunyada en el possible de qualsevol fonamentalisme, i des d’una certa experiència en l’avaluació i ponderació del pes relatiu de les forces en litigi (catalanisme i espanyolisme). En la meva opinió, els arguments aportats –diversos pel que fa a serietat, responsabilitat, credibilitat i respecte per a la posició dels discrepants– es poden agrupar en dos paradigmes.

En primer lloc estan tots els qui, en grau divers, volen interpretar i/o forçar tot el gruix de legalitat acumulada i vigent a Catalunya, Espanya, la UE i el dret internacional. En efecte, des d’una legitimitat indiscutible (el principi democràtic), exploren, analitzen i proposen la circumval·lació o superació de legalitats ben contradictòries, almenys formalment, amb la pretensió política que els anima, repeteixo, ben legítima. Una pretensió, el dret a decidir, inclosa la separació, concebuda com una mena de nou pacte sinal·lagmàtic en el que si una de les parts el proclama, l’altra part no té més remei que acceptar-lo. En segon lloc estan els qui brandant amenaçadorament i restrictiva la prolixa i complexa legalitat vigent, pretenen bé negar l’existència del problema, bé minimitzar el seu abast i transversalitat, arribant fins i tot a rebutjar-ne la mateixa legitimitat.

Ara bé, ambdues posicions, portades a l’exacerbació extrema, tenen aquell regust de veritat absoluta que les fa, com més pures i dures es postulen, més fràgils. Del combat de les veritats úniques, la història ja ha mostrat que mai n’ha sortit guanyant una de sola i impol·luta. Per això, a propòsit de la repetidíssima metàfora del xoc de trens, caldria no oblidar que després de la topada, ambdues màquines queden ben abonyegades.

Tanmateix, sembla que avui sols sigui possible denunciar l’evidentíssim malestar dels catalans davant el resultat de les impròpies polítiques dels successius governs d’Espanya –com són el brutal desequilibri fiscal, l’agressió lingüística, l’abús de la radialitat en les infraestructures viàries i de l’AVE, l’absència de política i/o, pitjor encara, l’antipolítica industrial per a Catalunya– si també es qualifiquen els trenta darrers anys de democràcia a Catalunya i Espanya com un pur fracàs, una imposició únicament espanyola i una via eixorca, lesiva i completament impracticable per als catalans, ja que no els ha portat a la completa alliberació. Igualment resulta patètic llegir i sentir aquests campions espanyols de l’immobilisme que, en nom de la modernitat i eficiència postnacional, es declaren no nacionalistes, ignorant que com el Monsieur Jourdain de Molière parlen en prosa sense saber-ho.

Com es natural, entre legitimistes i legalistes a ultrança, hi caben una sèrie de postures intermèdies avui per avui encara difícils de valorar. Per això, caldria de nou intentar una aproximació pragmàtica, intermèdia i laica, entre les dues posicions que en tot cas hauria de a) reconèixer el problema i les forces en presència, b) delimitar-lo evitant en el possible les metafísiques populistes en ambdós sentits i c) aportar les solucions acordades. Gairebé produeix rubor recordar que aquest modus operandi no és més que la vella/nova política de les negociacions, dels acords i pactes que finalment cristal·litzen, no tant en funció de la raó o angelisme de cada posició, sinó com a resultat de la voluntat de reconeixement i respecte de l’altre i, per sobre de tot, de la correlació de forces en presència. La negociació hauria d’identificar les polítiques fins ara lesives per a Catalunya (fiscal, llengua, cultura, infraestructures, industrial, etcètera) i detallar-ne les propostes de modificació amb la radicalitat que s’acordés. Però, el que és més important encara, l’acord i la proposta de canvi hauria de ser votada i acceptada per la ciutadania de Catalunya tal com democràticament i massiva ha reclamat, perquè ha expressat ben clarament que vol decidir el seu futur. Els negociadors haurien de sospesar ben acuradament el paquet democràtic que, en el seu cas, haurien de sotmetre a la voluntat majoritària del poble català. Aquí apareix de nou, i amb tota la seva virtut, la correlació de forces en presència. En resum, primer hauria de produir-se l’acord, després la validació popular per votació directa i sols finalment la implementació i el desenvolupament jurídic.

En efecte, discutir i proposar les més variades propostes jurídiques (entre altres, art. 92 CE, art. 152.2 CE, nova disposició addicional 5a, fins arribar a reformes constitucionals) sense un previ acord polític que delimiti l’abast i el sentit de cada modificació és, en la meva opinió, afegir encara més incertesa i soroll a un problema que, tots ho sabem, és complex i enverinat. Qualsevol dels remeis jurídics és, en el moment de formular-lo, una capsa buida de contingut polític. Qui l’omplirà? Com? A la incertesa del pacte assolible des de la més o menys màgica fórmula jurídica, haurem afegit la inseguretat del desenvolupament legislatiu i l’aprovació final del suposat remei jurídic. Per això una discussió jurídica i formal com la que estem contemplant té un punt d’irreal, fins i tot de regust bizantí. Argumentar únicament sobre solucions jurídiques (tant si es tracta del binari sí/no a l’Estat propi, com si examinem les diverses propostes federalistes, confederalistes, constitucionalistes) condueix inevitablement a una confrontació dicotòmica, empobridora i/o incerta entre legitimitat i legalitat. En el fons, ningú guanya amb aquests nominalismes jurídics. Sols s’aprofundeixen les diferències de forma cada cop més dogmàtica. De fet, ens capbussem en els populismes més irracionals (nosaltres bons/ells dolents o viceversa), i en definitiva entrem en un combat on guanyar seria com negar l’altre.

Escaldat de dogmatismes em permeto, ben modestament, suggerir als voluntariosos líders de la magnífica mobilització cívica i política que viu Catalunya una mica menys de fonamentalisme i una mica més de laïcitat política. Avesat a continuar defensant restes de grans utopies, em permeto tornar a recordar que la política, com la natura, té horror al buit i la sempiterna correlació de forces mai, mai, deixa d’actuar. Amb independència de la raó de les parts.