El Punt Avui

PSOE vs. PSC

18/01/14 02:00 VICENT SANCHIS
Què ha cedit el PSC? Tot. La llibertat de criteri
i d'acció sense precedents que Pere Navarro semblava haver aconseguit. Què ha cedit el PSOE? Res
Altres articles de l'autor

El versus llatí volia dir més aviat cap a, diuen els que en saben. Encara en català n'hi ha que fan servir les formes, de solc vell, vers i envers. Que el PSOE va cap al PSC, que n'està prenent possessió ara de manera definitiva, sembla més que evident. Que això vol dir, també, que hi està en contra resulta indiscutible. Aquests dies se n'ha tornat a parlar, i molt, de Josep Pallach –la gran esperança perduda del socialisme català, afirmen els creients de la ucronia–, de Joan Reventós i fins i tot de Raimon Obiols. També del congrés de Sitges. Perquè tot això, amb l'opció que ha pres la direcció del PSC en el procés sobiranista que ha emprès Catalunya, ha quedat en evidència.

Hi ha hagut un pacte d'Estat entre el PSOE i el PP que té com a objectiu bloquejar aquest procés. N'hi ha hagut, com a conseqüència, un altre entre el PSOE i el PSC per posar fi a la discrepància parlamentària –que s'havia concretat en dues ocasions al Congrés– i que ha demostrat l'hegemonia absoluta del partit que lidera Alfredo Pérez Rubalcaba. Què hi ha cedit el PSC? Tot. La llibertat de criteri i d'acció sense precedents que Pere Navarro semblava haver aconseguit. Què hi ha cedit el PSOE? Res. Absurdes declaracions d'intencions sobre un federalisme improbable i una reforma constitucional impossible sense el concurs del PP. Federalisme i reforma vagues, inofensius, perquè no es concreten i, per tant, no fan mal a ningú. Ni tan sols als sempre alterats barons territorials socialistes, que van subscriure la declaració de Granada com si omplissin el certificat de vacunació del gos.

L'opció de Pere Navarro i de la direcció del PSC certifica la rendició davant el PSOE, després d'haver rebut un seriós toc d'atenció: una altra votació diferenciada al Congrés s'hauria considerat una declaració de guerra i de segregació. Els dirigents que integren el nucli dur socialista català –mando en plaza a l'àrea metropolitana– han arribat a la conclusió que no poden guanyar una guerra contra el PSOE i Ciutadans –o tots dos plegats– en un territori que consideren feu i que interpreten amb els vells cànons de la dualitat catalana: una terra d'immigració on la gent viu i sent com a Burgos o Almeria. El pacte de Navarro –trista corretja de transmissió d'aquesta simplificació de mirada– i Rubalcaba ha estat cessió i rendició. Però aquesta dimissió vol dir també el sacrifici de la història, del patrimoni i del territori. La renúncia a l'herència de Pallach i Reventós –per molt que siguin tan diferents–, de l'alegre heterodòxia de Pasqual Maragall –el gran traïdor per a l'esquerra idiota de Sant Gervasi–, dels equilibris tramposos però intel·ligents de Joaquim Nadal, de la conspiració sàvia i permanent de Raimon Obiols, del fibló agudíssim de Montserrat Tura... I també de la presència, incòmoda però complementària, competent, alegre o eficaç, d'Àngel Ros, Joan Ignasi Helena, Núria Ventura, Laia Bonet, Rocio Martínez Sampere i Marina Geli. I d'Osona, la Garrotxa, les Terres de l'Ebre...

Aquesta setmana els òrgans de direcció del PSC decidiran les mesures que han de perdre contra Marina Geli, Joan Ignasi Helena i Núria Ventura. Els més agres en demanen l'expulsió. Des de fora els sectors autoconsiderats “d'esquerres” –ai!– més pròxims a Ciutadans celebren la jugada. Finalment el PSC és la Federació Socialista Catalana del PSOE. Divendres un centenar de militants i simpatitzants del PSC van subscriure un manifest que acaba dient: “Invitem tots els que es reconeguin en la nostra posició que no defalleixin, que se sumin a aquesta crida socialista en favor del referèndum. I que es disposin també a treballar, a mitjà termini, pel redreçament de l'espai socialista, per la construcció d'una alternativa catalana d'esquerres, capaç de donar la resposta deguda a l'actual involució democràtica, econòmica i social, i de posar Catalunya a l'avantguarda de la lluita per la llibertat, la justícia i el progrés.” L'única gran ànima del PSC. Ara només cal saber si aquest PSC, el PSC, té lloc i sentit en el dilema actual que ha de resoldre Catalunya.

Darrera actualització ( Dissabte, 18 de gener del 2014 02:00 )