El Punt Avui

“¿Cómo hemos llegado hasta aquí?”

18/01/14 02:00 JORDI PUJOL
Mariano Rajoy i José Luís Zapatero , fotografiats durant la legislatura passada durant una sessió al Congrés dels Diputats Foto: ARXIU / REUTERS.
Què ha passat perquè tanta gent de tota mena i condició
avui es declari independentista?

“¿Cómo se ha llegado a que el independentismo haya crecido tanto en Cataluña?

Té sentit fer-se aquesta pregunta. Perquè fa ben poc –l'any 1975, per exemple– l'independentisme català era una força política molt feble. Molt.

I ho era el 1980. Ho era electoralment i políticament. I ho era socialment. Ben bé fins a l'any 2000. I fins ben entrada la primera dècada del segle. Després hi ha hagut un capgirament de la situació. Molt profund. Què ha passat?

Què ha passat perquè tanta gent de tota mena i condició avui es declari independentista, o digui “jo no sóc o no he sigut independentista, però si hi hagués un referèndum o una consulta, votaria que sí a la independència”. Gent que sorprèn que s'expressi així. Molta gent.

Entre 1980 o l'any 2005-2010, què ha passat? Des de 1980, en què –aquí i a Madrid– l'Estatut era presentat com un pacto de Estado, què ha passat? Un pacte que formava part d'un pacte més ampli, el de la Constitució, que entre altres coses havia de ser una eina segura de cara al futur polític d'Espanya, al seu progrés econòmic i social, a la seva integració a Europa i al respecte i reconeixement efectius de la seva diversitat.

I realment era un pacte d'Estat. Prometedor. Del qual esperàvem que permetria resoldre un problema que amb intensitats i formes fluctuants arrossegàvem des de feia molts anys. D'una manera o d'una altra, des del moment en què Catalunya va perdre les Constitucions catalanes, l'any 1714.

Des d'aleshores Espanya ha practicat una política de construcció de l'Estat basat en la centralització absoluta i la uniformització també absoluta. Gradualment, perquè el poder de l'Estat, tot i ser ja molt gran, no disposava d'eines tan potents com les que ha tingut després. Les va anar adquirint amb l'evolució del temps. Un procés que descriu bé el mapa político de España, un document oficial de 1854, on parla de la España uniforme o puramente constitucional (las treinta y cuatro provincias de las coronas de Castilla y León), la España plural incorporada o asimilada, con las provincias todavía diferentes (les procedents de la Corona d'Aragó). Todavía diferentes, però sotmeses a un procés d'uniformització i de pèrdua de reconeixement.

És a dir, es feia referència al procés en curs d'assimilació. Que justament en aquell període va rebre un impuls molt important amb la Llei Moyano (1857) sobre el primer ensenyament. Una llei de molt llarga durada i que, tècnicament, va representar un progrés important, però que definitivament excloïa la llengua i la cultura catalanes de l'escola. Que silenciava i arraconava Catalunya.

En la difícil relació Catalunya-Espanya sempre s'ha donat importància al tema econòmic. I en té, i n'ha tingut més a mesura que l'acció de l'Estat –com a entitat política, burocràtica i econòmica– ha anat esdevenint cada cop més important. Cada cop més capaç d'ofegar financerament les iniciatives, o les realitats socials o les identitats col·lectives. Ara mateix és evident l'ofec financer que l'Estat practica contra Catalunya. O amb la forma com pot pressionar sobre el desenvolupament i el funcionament econòmic català.

Amb la repercussió que això té des de l'estat del benestar i l'organització social del nostre país fins a la capacitat de poder exercir un autèntic autogovern. Però de cara a dissoldre la personalitat de Catalunya, de cara a fer que deixi de tenir consciència i voluntat col·lectives, de cara a ser subjecte i actor polític és fonamental afeblir al màxim els seus trets constitutius bàsics. Que en una part important són la llengua i la cultura.

Ara això és al centre del debat de fons sobre el futur de Catalunya. La pregunta ¿Cómo hemos llegadohasta aquí? –és a dir, com és que hi ha ara a Catalunya la situació que hi ha i es dóna la resposta que es dóna– té més d'una resposta, té més d'un aspecte, però un de molt principal, de fet el més principal, és l'atac contra les bases de la nostra identitat. Un atac a fons i que creuen que pot ser definitiu.

Parlàvem de la Llei Moyano. I del que en el seu moment podia tenir de bo des de la perspectiva del seu temps i del conjunt de l'Estat. Però també des de l'absoluta necessitat que es va sentir des de Catalunya, des de final del segle XIX, de canviar-ne determinats continguts i sobretot el règim lingüístic. Amb resultats, en gran part positius, durant les darreres dècades, pel que fa al progrés general del país i molt especialment pel que fa a la cohesió i la convivència de la societat. Un canvi regressiu en aquest camp, el de l'ensenyament, del tot determinant, no pot ser acceptat.

El món s'ha globalitzat. I s'ha fet petit. I per a moltes coses no n'hi ha prou ni amb el castellà, el francès i el xinès o el rus. Cal l'anglès. Però també és cert que a la gent li cal disposar d'aquella eina col·lectiva i cultural i de mentalitat que és el propi país, la pròpia identitat. I això és al que, en el marc polític i estatal que correspongui, un poble no ha de renunciar. Això és irrenunciable.

Aquest article és el mateix que es publica en el butlletí electrònic del Centre d'Estudis Jordi Pujol
Darrera actualització ( Dissabte, 18 de gener del 2014 02:00 )