LA VANGUARDIA |OPINIÓ

Catarsi al PSC

EDICIÓ IMPRESA  OPINIÓN | 19/01/2014 - 00:00h


Potser a Pere Navarro li calgui llegir Truman Capote sobre la naturalesa de l'èxit i del fracàs. Segons l'escriptor nord-americà "tot fracàs és el condiment que dóna sabor a l'èxit". Si el primer secretari dels socialistes catalans continua mostrant la determinació que ha exhibit fins ara, el PSC tindrà futur perquè, de l'aparent fracàs que sempre es dedueix d'una ruptura interna, pot derivar-se també una catarsi, una depuració ideològica i estratègica que el socialisme català, associat al del PSOE, necessitava des de fa molts anys.

L'autèntic fracàs de Navarro i de la seva organització hauria consistit, seguint el savi apotegma de Kipling, a "intentar agradar a tothom". I ara com ara, l'aplaudiment a Catalunya se l'emporten aquells que segueixen una política de gestos inútils i banals però de signe secessionista. Com el de reclamar des del Parlament al Govern espanyol la facultat de convocar un referèndum per sotmetre a escrutini el principi de la sobirania unitària proclamada a la Constitució del 1978.

Els 87 diputats que van votar dijous la proposició de llei -inclosos els tres dissidents socialistes- sabien del cert que la seva iniciativa no era res més que una teatralització. O en paraules més clares: una simple impostura. Perquè no hi haurà Govern a Espanya, amb aquesta Constitució vigent, que cedeixi facultats que li són pròpies perquè siguin utilitzades en contra de l'ordenament jurídic. Demanar al Govern central que lliuri l'acer per a l'harakiri d'Espanya no és precisament una ingenuïtat, sinó un acte de cinisme polític sense precedents.

El PSC i el seu Consell Nacional del mes de novembre passat no s'han enganyat ni han enganyat ningú. La consulta "legal i acordada" que CiU, ERC, ICV i els dissidents del PSC diuen desitjar no és possible quan el que es pretén amb ella és la independència (com es deriva de les preguntes de la consulta) i no un millor encaix en l'Estat. Per això, els diputats de la CUP, que es van abstenir, són més coherents amb el seu independentisme insurreccional que els que van donar suport a la proposició de llei. I que hagi estat coherent també la posició que ha sostingut contra vent i marea -i encara no li han arribat totes les tempestes- la direcció del PSC.

El d'allò més respectable lliurament de l'acta per Àngel Ros, la disciplina de Xavier Sabaté i la lògica aclaparadora de Rocío Martínez-Sampere són comportaments simètrics, però oposats, als de Marina Geli, Núria Ventura i Joan Ignasi Elena (transfuguisme) i permeten assegurar que la pluralitat dins el PSC és compatible amb la coherència, malgrat que a Pere Navarro, avalat pel Consell Nacional del seu partit, potser li calgui rematar el posicionament històric de la seva organització mitjançant la convocatòria d'un congrés extraordinari que revalidi les seves decisions i assumeixi explícitament l'impuls a una reforma constitucional de tall federal que permeti a Catalunya singularitzar-se en l'Estat però mantenint la unitat i el principi de solidaritat.

És especialment lamentable que el posicionament del PSC i les conseqüències que comporta s'interpretin en alguns mitjans de Madrid i catalans i en determinats sectors polítics amb criteris interessadament catastrofistes i reprovadors. Els socialistes del PSC en la seva immensa majoria estan prestant una doble lleialtat -envers Catalunya i envers Espanya- que és imprescindible perquè el règim no entri en una fallida sistèmica.

Si dijous Navarro no hagués assumit el cost de la dissidència, avalada ara també per manifestos de companys de partits que van perdre de manera rotunda la votació en el Consell Nacional, les dimensions de la crisi provocada per l'aventurerisme secessionista resultarien colossals. No ho són -tot i que sí molt greus- perquè la sensatesa del PSC, per una part, i la radicalitat de la CUP, per una altra, van deixar la votació parlamentària de dijous en un nivell insuficient, fins i tot, per reformar un Estatut d'autonomia.

Probablement el PSC hagi ara de reformular en què consisteix militar en el catalanisme i en l'esquerra simultàniament, sobretot després que notoris socialistes i ecosocialistes hagin interioritzat el lideratge de la dreta social i política catalana en la iniciativa independentista, component amb els republicans -els seus tradicionals adversaris- una mena de moviment en el qual els elements d'identitat nacional se sobreposen als ideològics i als models de gestió dels interessos dels ciutadans. Així, en aquesta hora catalana, no hi hauria esquerra i dreta, sinó secessionistes i unionistes, remetent el catalanisme cohesiu al seu corresponent capítol al manual d'història del país.