Presència

A CREMALLENGÜES

Procés d'espanyolització del Canadà

19/01/14 01:00 -
Un partidari del Partit Quebequès. Foto: REUTERS.
Aquell que vol fer morir una llengua acusa els parlants d'aquesta llengua d'autoritarisme i d'intolerància

Joan-Lluís Lluís / jllluis@presencia.cat


n aquesta crònica, en diverses ocasions, he intentat fer paral·lelismes entre Catalunya i el Quebec. Si les similituds entre aquests dos països són evidents, en canvi podria semblar que hi ha moltes més diferències entre Espanya i el Canadà, perquè aquest segon país és bastant més alt en el rànquing de la pràctica democràtica i de la convivència social. Ai las, sembla que el Canadà, pel que fa a les seves relacions amb el Quebec, s'estigui espanyolitzant, en el pitjor sentit de la paraula. Entre sectors cada vegada més importants de l'opinió pública canadenca el Quebec i la llengua francesa provoquen reaccions d'animositat, per no dir de franca hostilitat. Al tan pacífic Canadà s'està desenvolupant un racisme antiquebequès com a Espanya existeix un racisme anticatalà. Aquest racisme va viure un moment culminant el 4 de setembre del 2012 quan un anglòfon va cometre un atemptat contra la nova primera ministra del Quebec, Pauline Marois, durant el qual va morir una persona. S'ha dit, com sovint en casos així, que aquest terrorista tenia problemes mentals, però el seu gest només s'entén en un context d'hostilitat i de prejudicis que estan guanyant terreny al conjunt del Canadà.

Durant la campanya electoral del 2012 que va portar el Partit Quebequès (independentista) a la victòria, es podien veure alguns cartells amb la fotografia de Pauline Marois embrutits per aquesta inscripció: «Speak english or die» (parla anglès o mor). El fet que es tracti suposadament d'un homenatge al títol d'un disc d'un grup de trash music novaiorquès (Stormtroopers Death) no treu res a l'extrema violència d'aquesta amenaça. Algunes associacions quebequeses es dediquen a recopilar les mostres d'agressivitat canadenca envers el Quebec i és fascinant fins a quin punt es poden assemblar a les mostres d'agressivitat espanyola envers Catalunya. Al Canadà com a Espanya, els forts –els que tenen un estat– afirmen que els febles –els que no en tenen– els oprimeixen. Els quebequesos, per la defensa que fan de la llengua francesa, són titllats d'integristes i de talibans i es veuen molt sovint acusats d'actituds dignes dels nazis. Us sona, això? És una dialèctica fàcil d'instal·lar: aquell que vol fer morir una llengua acusa els parlants d'aquesta llengua d'autoritarisme i d'intolerància, de tancament i d'obscurantisme, de provincialisme i de xovinisme, etc.

Aquells que tenen l'estat a favor es descriuen com a víctimes d'aquells que tenen l'estat en contra. I per això, per exemple, als representants dels partits espanyolistes a Catalunya els encanta abandonar l'hemicicle del Parlament, o qualsevol sala de reunió pública: han de palesar que són víctimes i que la sortida digna és l'única i última solució que els queda. I aviat ja no serà només una sortida, diran que es tracta d'una fugida per escapar de la fúria dels seus perseguidors separatistes.

Sí, el Canadà i Espanya ja no són tan diferents: el refús d'entendre les raons del més feble hi esdevé massiu i políticament correcte. I no importa si la solució raonable a tanta animositat seria la separació pactada, el divorci de mutu acord: per molts canadencs i per molts espanyols Quebec i Catalunya són percebudes com a propietats guanyades pel dret de les armes, per la qual cosa l'única actitud que comprendrien de part de quebequesos i catalans seria una humil gratitud envers l'estat que deixa aquests dos vençuts xampurrejar la seva llengua. Tota la resta els sembla intolerable i fan veure que no s'adonen que, a vegades, trobar una cosa intolerable és una prova evident d'intolerància.

Darrera actualització ( Diumenge, 19 de gener del 2014 01:00 )