2014 0119. Bee, bee!

LA VANGUARDIA | OPINIÓ

Bee, bee!

EDICIÓ IMPRESA  OPINIÓN | 19/01/2014 - 00:00h

GLÒRIA Serra

Escric aquesta columna sense saber què passarà amb els tres diputats socialistes que han trencat la disciplina de vot al Parlament sobre la petició que es fa al Congrés per convocar un referèndum. El secretari general del PSC, Pere Navarro, els ha demanat que reflexionin aquest cap de setmana tot i que ja els ha avançat la conclusió a la que vol que arribin: lliurar al partit la seva acta de diputats. Ja en té una sobre la taula: la de l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, que s'ha estimat més deixar-ho que no pas votar en contra de les seves conviccions.

Diu en Fidel Masreal al seu inquietant llibre Game Over. Els partits polítics: corrupció i vicis del sistema que els partits s'han convertit en càrtels. Sí, com si fossin grans corporacions d'empreses amb interessos comuns que pacten preus, estratègies de venda i accions per enfonsar el contrari. I, segons ha pogut constatar el meu company, amb nul·la democràcia interna. Atenció: tota la seva anàlisi es basa en testimonis directes. Els destaco només una cínica frase expressada per un líder polític: "Nosaltres hi som per preservar la democràcia, no per practicar-la".

L'últim exemple acaba de passar a Catalunya i té poc a veure amb la ideologia. Tant se val que parlem d'un partit d'esquerres, presumptament amb més democràcia interna. Tampoc no té gaire importància que la seva direcció es desdigui del programa electoral i del que el mateix Pere Navarro deia al Parlament fa uns mesos. És a dir, que no posaria "pals a les rodes" en el procés de convocatòria d'un referèndum. És una qüestió d'estratègia i de disciplina. Al PSOE no li convé gens que li donin maldecaps des de Catalunya a les portes de dos anys electorals, Alfredo Pérez Rubalcaba ho va deixar ben clar fa uns dies i aquestes són les conseqüències.

Quants diputats del PP anirien en contra de la injusta i injustificada reforma de l'avortament del seu ministre Ruiz-Gallardón si tinguessin llibertat de vot i no hi hagués conseqüències? Quants papus s'han hagut d'empassar polítics de tots els colors, assumint decisions que consideren injustes però que no gosen discutir? Quants més han acabat marxant, abandonant honestes carreres polítiques? Tothom sap el que passa quan en un grup humà els líders només volen disciplinats "sí senyors": empobriment de les idees, abusos i errors impossibles de rectificar. Les escoles de negocis en van plenes d'exemples. L'origen primer de l'enorme descrèdit dels polítics és aquest funcionament: tapar-se les vergonyes els uns als altres, legislar per protegir partits i dirigents i callar la boca del que no segueix cegament el cap del ramat.

Jo no crec que tots els polítics siguin iguals. N'he conegut bastants i hi he trobat de tot: gent treballadora i compromesa, mediocritats obtuses, líders amb empenta, pragmàtics, aconseguidors, algun corrupte amb moltes penques i així fins a completar l'auca humana. Però allò que no prolifera, i cada vegada menys, són els dissidents. I són imprescindibles: és la categoria humana que ens fan donar sempre un salt endavant. Són els que ens qüestionen, els que veuen vies alternatives, els que descobreixen nous mons. Sense ells, viuríem encara dins una cova, pintant tots el mateix mamut.

Comments