• 20 ene. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Daniel Fernández

1914

La Mancomunitat va aconseguir el que tot bon govern s’hauria de proposar: millorar la vida de la gent

Amunitat també és objecte de combat ideològic. Expressió del catalanisme que s’allunyava d’Espanya o filla del pacte i el compromís, sempre difícil, en uns temps que venien agitats. Perquè, per intentar donar quatre pinzellades apressades, si la divisió provincial espanyola data del 1833, ja el 1898 el catalanisme plantejava a la reina regent Maria Cristina la conveniència d’una Diputació única que unifiqués les quatre catalanes. I malgrat la Setmana Tràgica del 1909, o potser perquè aquell estat de coses vorejava la catàstrofe, Canalejas fins al seu assassinat, i Dato després, van negociar i van acabar creant un Decret de Mancomunitats Provincials que finalment només Catalunya aprofitaria.

I l’empenta de Prat de la Riba, Cambó i tutti quanti va posar fil a l’agulla, disposats a modernitzar Catalunya i que les millores fossin ràpides i tangibles. La llista seria molt llarga i gairebé circular en les seves ganes d’incloure-ho tot: de Pompeu Fabra a l’observatori Fabra, per dir-ho així.

En qualsevol cas, es va aconseguir fer el que tot bon govern s’hauria de proposar: millorar la vida de la gent. Motiu sobrat per celebrar una institució civil, ara que ressonen potser massa els ecos de tambors i canons del passat… ny nou, vida nova, vol el tòpic. I aquest any 2014, que encara és nou, ve prenyat de novetats i d’il·lusions, amb molta gent desitjant que canviïn per fi les coses i oblidem els anys dolents, potser els pitjors de les nostres vides. Aquest serà també un any de commemoracions, centenaris i efemèrides –paraula emparentada amb efímer, valgui la paradoxa– i aquest mateix diari – efimerís, en grec, per reblar aquest clau– va explicar amb detall les moltes efemèrides que ens cauen al damunt al llarg d’aquests dotze mesos. El tricentenari, sens dubte, i, per descomptat, l’inici de la Primera Guerra Mundial, la Gran Guerra dels nostres besavis… Aviat farà un segle. Cent anys, una enormitat de temps. O potser no tant, vistos des dels meus cinquanta i escaig.

Aviat farà cent anys, abans que Europa cavés les seves trinxeres i se submergís en una matança espantosa que va ser el preludi d’una altra encara pitjor, a Catalunya es va constituir la Mancomunitat, un 6 d’abril del 1914 en què, amb tota solemnitat, Enric Prat de la Riba va donar origen al que potser hagi estat en aquests cent anys el programa de govern més extens, renovador i modernitzador que s’ha produït a Catalunya.

I tanmateix, tinc l’estranya sensació que aquest centenari el deixarem passar. I així com la guerra de Successió ha substituït com a gran mite patri la guerra dels Segadors, la Mancomunitat sembla haver caigut en un oblit relatiu. I això malgrat que la seva tasca i els seus fruits van ser impressionants: escoles, hospitals, telèfons, ferrocarrils, biblioteques...

La recuperació de l’autogovern i l’inici de la creació d’estructures d’Estat per uns, per altres un simple òrgan administratiu que va saber treballar, la Mancomunitat.