• 21 ene. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • M. Dolores García

Els ponts del PSC

El PSC s’ha vanagloriat sempre de constituir una síntesi ben travada de la complexitat catalana, de servir de pont entre classes socials i entre sentiments nacionals. Quan va començar a créixer el debat sobiranista, els socialistes catalans van intentar practicar l’ambigüitat, surfejar entre el sí a la consulta i el no a la independència. Però els temps actuals han esborrat els matisos i exigeixen una nitidesa implacable. I el PSC ha estat el primer partit que sucumbeix a aquesta interpel·lació constant sobre la identitat en què s’ha convertit la política catalana. Potser no serà l’últim.

La crisi del PSC és una tempesta perfecta: una socialdemocràcia desorientada que contempla inerme els atacs a l’Estat de benestar, un desinterès cap a la política que assoleix cotes històriques, mancances de lideratge i una tensió territorial i identitària que ocupa obsessivament l’agenda. Era molt difícil que els socialistes catalans sobrevisquessin a aquest tsunami.

Si intenten fer front a la primera onada amb crítiques a les retallades o amb propostes socials, el simple record del malbaratament del tripartit ofega la seva veu. Si ofereixen les primàries per combatre el distanciament cap a la política, l’exercici corre el risc de convertir-se en una exhibició de vanitats personals. Si pretenen confeccionar una alternativa d’encaix territorial, la seva credibilitat és tan escassa, després de l’actitud de Zapatero i el Constitucional amb l’Estatut, que és impossible que desperti l’entusiasme necessari per impulsar tal empresa.

Així que al final el fràgil equilibri s’ha trencat i els socialistes catalans caminen matant-se a manifestos, mentre els seus potencials votants es miren l’espectacle amb cert pudor. No és una casualitat que la vaixella s’hagi trencat quan el PSC disposa de la menor quota de poder de la seva història recent. La comoditat de pertànyer a un partit amb poder sempre és un anestèsic de les picors al si d’un partit. Tampoc no és casualitat que la trencadissa es produeixi en un moment de lideratge sense consolidar, sempre obligat a demostrar autoritat de forma massa contundent.

És una mica cert que el PSC reflectia la transversalitat de la societat catalana, ja que Convergència allotja un evident interès per sumar al seu projecte alguns dels seus dissidents. De fet, ja va obrir la Casa Gran del catalanisme durant el seu pas per l’oposició per eixamplar la seva base social i el fitxatge del conseller Mascarell va continuar aquesta línia. Ara era essencial per a Convergència sumar el PSC al procés sobiranista per deixar clar que es tracta d’un moviment d’ampli espectre. Descartada aquesta possibilitat, CDC intentarà convèncer alguns crítics socialistes perquè no defalleixin en el suport a la consulta, encara que no sigui des de l’estricta militància convergent, en un intent de completar al màxim la foto de grup. Però si fos veritat que el PSC era el mirall de la pluralitat social, la seva evident fractura no és una bona notícia.

mdgarcia@lavanguardia.es