• 21 ene. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Isabel Garcia Pagan

El poder no ho pot tot

Al PSC no es pot al·legar error en el diagnòstic, sinó en l’execució de les solucions

El poder excessiu dura poc, però, a més, esborra de cop la possibilitat d’acomodar-se després en un terme mitjà entre el cim i l’abisme. El PSC va arribar per primera vegada a la presidència de la Generalitat ara fa una dècada amb Pasqual Maragall, amb més d’un milió de vots i 42 escons. El 2006 –feia dos anys que governava José Luis Rodríguez Zapatero a Espanya– José Montilla va retenir a les seves mans el poder a Catalunya malgrat que els vots al PSC van quedar en 796.000 i en 37 els escons. Amb dos ministres a Madrid, el 2010, els socialistes catalans van perdre no només la presidència a Catalunya, sinó mig milió dels vots aconseguits per Maragall i els escons es van reduir a 28. Ara els 20 diputats aconseguits en les últimes eleccions catalanes per Pere Navarro corren el risc de quedar en 17 i deixar el PSC com a quarta força política si els tres crítics són expulsats i es neguen a tornar l’acta. I és que després d’assolir el poder, no hi ha res millor que demostrar domini del seu ús. Aquest és el progressiu missatge de les urnes al socialisme català.

Malgrat el declivi electoral, no es pot al·legar error en el diagnòstic, sinó en l’execució de les solucions. L’hemeroteca en facilita les proves. En el seu discurs d’investidura el desembre del 2003, Pasqual Maragall va defensar una renovació del pacte amb Espanya segons una “lliure declaració d’interdependència des de la llibertat de decisió”. “Unió i llibertat”, va receptar, i fins i tot va avisar de les conseqüències per l’actitud del PP: “El drama està servit”, va augurar. El novembre del 2007, José Montilla va ser el primer que advertia, des de l’hotel Ritz de Madrid, de “les greus conseqüències polítiques a mitjà i llarg termini d’una greu desafecció emocional de Catalunya cap a Espanya i les institucions comunes”. Només vuit mesos més tard, Montilla va clausurar el 10è congrés del PSC amb aquell “José Luis t’estimem, però encara estimem més Catalunya”. Discursos en el particular desert entre el PSC i el PSOE instal·lat a la Moncloa.

Les conseqüències de l’operació de l’Estatut van ser un drama per a Catalunya, però també per al projecte socialista de conllevancia orteguiana. El setembre del 2010, poques setmanes abans que arrenqués la campanya electoral catalana, el PSC va reunir a la Festa de la Rosa a la pineda de Gavà el president de la Generalitat, el president del Govern espanyol, dos ministres militants en el socialisme català i l’alcalde de Barcelona. El poder polític del PSC en tota l’esplendor. Mai abans un partit polític català no havia assolit cotes tan altes de poder. Tant que no va deixar néixer res sota la seva ombra.

La meitat de votants socialistes, assumit el diagnòstic dels poderosos líders, feia temps que havia decidit optar per la diàspora ideològica encara que fos per passar els dilluns al sol.

igarcia@lavanguardia.es