• 21 ene. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Alfredo Pastor

Ha de ser Europa?

Per a un observador, interessat per la nostra política però que n’està allunyat, les relacions entre el Govern de la Generalitat i el Govern d’Espanya sembla que han entrat en la nova fase d’un procés d’imprevisible final.

MESEGUER

Cadascuna de les parts ha provat de deixar ben clar quina és la seva posició, quan l’una diu que el seu propòsit és celebrar una consulta o el seu equivalent, i l’altra, que aquesta consulta no es pot celebrar i que sobre això no hi ha res més a parlar. Totes dues volen fer entendre que no ha estat la mà del destí, sinó la desraó dels uns o l’entossudiment dels altres el que ha portat el país a aquest atzucac aparent. Alhora, els uns i els altres han volgut donar a la resta del món i, en particular als estats europeus, la seva versió de l’assumpte, no només per informar sinó per, de manera tàcita o explícita, obtenir-ne la comprensió i el suport. La resposta donada a aquestes informacions ha estat de moment uniforme: es tracta d’una qüestió interna d’Espanya. Potser convé reflexionar sobre el significat d’aquesta resposta abans de fer un altre pas en aquesta direcció.

El recurs a la comunitat internacional no és gens nou, perquè ens n’hem valgut quan es tractava de justificar decisions impopulars: en la nostra prehistòria democràtica, quan calia racionalitzar algunes activitats o liberalitzar-ne d’altres es recorria a les recomanacions del Fons Monetari Internacional o del Banc Mundial; més tard, quan es tractava de tancar empreses o sectors sencers, o quan calia tallar els ajuts a alguna empresa pública en pèrdues, era costum invocar les exigències de Brussel·les; no fa gaire, amb una democràcia plenament consolidada, la necessitat d’un canvi a la Constitució era presentada com una exigència dels nostres socis europeus.

És, doncs, concebible, encara que no passi de ser una hipòtesi, que la fèrria resistència que el Govern espanyol ofereix al canvi en la qüestió catalana sigui per a consum intern, mentre s’espera una indicació que vingui de fora per adoptar una posició més inclinada al diàleg. Per la seva banda, el president Mas diu a la seva carta que confia que els seus destinataris atorgaran el seu suport a un procés democràtic i pacífic el contingut del qual queda per definir. Sembla com si totes dues parts, sabent que estan mantenint posicions irreconciliables, esperessin que des de fora algú els indiqués, en el vast espai que hi ha entre elles, un punt en què fos possible arribar a un acord honrós per a tothom.

Hi és, aquesta possibilitat? Només en el cas extrem que aquest fins avui afer intern arribi a afectar els interessos d’algun dels nostres socis; que el que avui seria una ingerència es passi a considerar una intervenció necessària per evitar mals majors. No és impossible, encara que potser sigui una eventualitat remota, que aquest anomenat procés descarrili. És gairebé segur que, abans que es produís un accident, els nostres socis demanarien a les parts que negociessin amb la intenció sincera d’arribar a un acord, cosa que sospitem que fins ara no ha passat.

Però abans d’asseure’ns a esperar aquesta intervenció miraculosa que aconsegueixi que cadascú pugui salvar la seva honra, hem de pensar que quan d’altres consideren aquest afer un fet intern és perquè ens suposen capaços de resoldre’l pels nostres propis mitjans; imaginen que un país europeu s’ha dotat de les institucions necessàries per abordar aquestes qüestions. I aquest és el nostre cas, perquè les institucions existeixen. Si és una ingenuïtat esperar que el cap de l’Estat propiciï de forma decidida una negociació; que les propostes que arriben a les Corts no acabin a la paperera, d’aquesta ingenuïtat en participa una bona part dels nostres conciutadans.

Esperem que no hagi de ser Europa qui ens tregui d’aquesta situació, perquè els ajuts tenen un preu: hem pagat els excessos que van desembocar en la crisi i que ens han obligat a demanar ajuts financers no només amb interessos, sinó també amb la pèrdua de confiança en la nostra capacitat de gestionar els nostres afers econòmics, una pèrdua que costarà de recuperar. En aquest cas, pagaríem l’ajuda amb un fet més greu: la pèrdua de confiança dels europeus en el funcionament de les nostres institucions; la pèrdua d’un capital democràtic acumulat amb els esforços de tots al llarg de molts anys.

Cal esperar, doncs, que els principals actors d’aquest drama –perquè no es tracta, com sembla que pensen alguns, d’un sainet– considerin la resposta europea una invitació, educada però ferma, a l’acord.