Entre Vic i Madrid

Les primàries socialistes són l'últim tren del partit que va propiciar el renaixement barceloní

La Vanguardia en català | 22/01/2014 - 00:00h


MIQUEL MOLINA |

Quan la setmana passada el màxim responsable del Mobile World Congress (MWC), John Hoffman, va lamentar la paralització de la línia 9, no estava fent una crítica en clau política: només apuntava com ha de millorar Barcelona per ser més competitiva. I, malgrat això, alguns no vam poder deixar d'evocar antigues disputes partidistes. Vam recordar que les propostes de l'Ajuntament socialista perquè es portés el metro fins a la Fira i l'aeroport topaven sempre amb les reticències d'una Generalitat de CiU bolcada a equilibrar Catalunya. Mentre la Comunitat de Madrid construïa accessos a Barajas i Ifema, el Govern català aixecava poliesportius, piscines, eixos transversals i centres culturals disseminats per la Catalunya interior. D'aquí provenen algunes mancances denunciades per l'MWC.

Tot i que no convé arribar a conclusions precipitades -ara Madrid està envoltada de ciutats dormitori i Barcelona es beneficia d'una Catalunya ben articulada, mentre que la Fira 2 i el Prat, malgrat els mals accessos, funcionen avui millor que l'aeroport i la fira de la capital- les crítiques de Hoffman revelen que Barcelona té un debat pendent. Es tracta, en definitiva, de la seva pròpia relació amb el territori: ha d'aprofitar la seva condició de ciutat global per situar Catalunya al món o més aviat ha de posar-se al servei de la catalanitat reforçant la seva mirada interior?

El problema és que aquest debat està ara interromput per incompareixença d'un contrincant molt legitimat. Perquè el PSC, partit hegemònic durant les dècades del renaixement barceloní, està avui en les seves hores més baixes. Antoni Puigverd subratllava (17/I/2014) el drama d'un PSC obligat a escollir entre el sobiranisme i la vinculació amb Espanya, la mateixa querella interna que pateixen molts catalans que s'identifiquen amb aquest partit central. La seva vocació d'exposar les seves misèries en plaça pública engrandeix la sensació de desfeta: mentre que els socialistes se les han a mastegots en obert i en prime time, els càrrecs de CiU que desconfien de l'independentisme -que no són pocs ni irrellevants- només es desmarquen dels seus líders en la intimitat.

I tanmateix, el PSC, almenys a Barcelona, encara està a temps de pujar a un últim tren, ja que les primàries locals han atret l'interès d'una jove generació d'aspirants viatjats i amb projecció. El seu variat perfil polític, a més, els hauria d'animar a intentar reeditar el vell pacte entre el socialisme chic i el de barri que tan bon resultat va donar en el passat. Tot i que és improbable que els candidats eludeixin les tendències caïnites que devoren el partit, el cert és que la ciutat -i també la mateixa CiU- necessiten l'aportació d'un PSC que sigui capaç de fer un discurs que vagi més enllà de la seva pròpia supervivència. Barcelona ha de definir la seva posició respecte a Madrid, però també ha de decidir com més aviat millor com vol relacionar-se amb Vic.