El Punt Avui

‘L'heure de la vérité'

23/01/14 02:00 - Jordi Pujol
François Hollande, durant un acte recent amb militars francesos Foto: AFP / ARXIU.

França ara torna
a viure una ‘heure
de la vérité'. De fet, bona part d'Europa està enfrontada
a aquest repte
Perquè el futur d'Europa en part depèn del bon funcionament
del motor francoalemany

El títol és en francès també perquè no és el primer cop que França afronta l'heure de la vérité. Els casos anteriors poden ajudar a entendre el que ara passa. I el que és d'esperar i desitjar que ara passi. Que França superi la seva crisi actual. O més exactament allò que ells mateixos en diuen le déclin. És a dir, la lenta i gradual davallada. Especialment perillosa perquè és lenta i gradual.

I el títol també és en francès per subratllar la importància que té per a Europa una França amb empenta. Pel que significa i perquè el futur d'Europa en part depèn del bon funcionament del motor francoalemany.

1958. França viu una crisi greu. Doble. Política i nacional per la guerra d'Algèria i l'amenaça d'un cop militar. I econòmica i social. Els efectes de la gran recuperació que es produeix a partir del 1945 amb el final de la guerra, la reconstrucció del país, la mobilització en tots els sentits de la societat francesa, i la moral i l'optimisme col·lectiu s'havien amortit.

També en part per la guerra d'Algèria, que amenaçava de desembocar en un cop militar.

Aleshores es va produir en dos sentits l'heure de la vérité.

Un. Dir als francesos que el tema d'Algèria no tenia solució. Que França no podia conservar Algèria. Un gran trauma sentimental i moral. I polític. El segon, fer evident als ulls dels francesos la gravetat de la crisi econòmica i posar fre a una política descontrolada.

Va caldre la percepció clara de la magnitud del doble desastre polític i econòmic i social, i la presència d'una figura del prestigi del general de Gaulle perquè França pogués enfrontar-se a la vérité. Que pogués acceptar l'abandó d'Algèria, i que modifiqués en un sentit més realista la seva política econòmica i social. A partir d'aquí, i durant un llarg període, França va tenir una bona evolució. Interna, i també de cara a la seva contribució al progrés general europeu. També de cara al seu prestigi.

Pels volts de 1980, es produeix una altra heure de la vérité.

A França hi ha la sensació que no hi ha prou progrés social. I això fa que es reclami una política econòmica diferent. Que s'incrementi el creixement i que s'acceleri la transformació de la societat. És amb aquest projecte i un programa amb
un fort component radical que Mitterrand guanya les eleccions de 1981. Amb el mot d'ordre de la croissance. I d'un radical canvi social. Molt ràpid. Però amb excés de voluntarisme i amb perill de desequilibris. Amb
poc realisme. I molt aviat es fa evident que França no està en condicions de dur a terme una política així.

Tant és així que el president François Mitterrand no va trigar ni dos anys a fer el discurs de la vérité al poble francès. I que del discurs programàtic i electoral de 1981 –la croissance, el creixement sigui com sigui com a gran proposta– el president Mitterrand va passar a la rigueur. Prescindeix del seu primer ministre Mauroy. Canvia el govern i nomena un nou ministre d'Economia, Jacques Delors, home prestigiós políticament i tècnicament, capaç de fer entendre al país la dificultat del moment. De fer entendre el discurs de la vérité. Amb efectes benèfics per a França. I per a la col·laboració francoalemanya durant uns anys. En moments, fins i tot, en què Alemanya va passar una etapa força difícil. Varen ser anys bons per a tots. Quinze anys bons.

Però en algun moment els mateixos francesos varen advertir que havien entrat en allò que ells en diuen le déclin. La baixada gradual i lenta, però perillosa.

I França ara torna a viure una heure de la vérité. De fet, bona part d'Europa està enfrontada
a aquest repte. I si no ho està tot Europa és perquè alguns països ja s'hi varen enfrontar fa uns anys, començant per Alemanya, Suècia, Dinamarca i Àustria. Fa ben bé deu anys. Sort en tenim. Però sense França Europa quedaria encallada. I n'és una peça essencial.

El president Hollande també va fer campanya prometent posar fi a l'austérité. I prometent una política de despesa social i creixement. Dos objectius als quals no es pot renunciar. Però a condició d'assegurar l'equilibri pressupostari i de posar les bases per a un funcionament ordenat de l'economia. I el perill de descontrol i de paràlisi ara a França és prou fort perquè amb urgència el president hagi convocat una roda de premsa per a anunciar un canvi de política. Que bona part del seu propi sector polític d'esquerra rebutja, i que desconcerta part de la dreta, però que obliga tothom a comprometre's a fi d'evitar un perill seriós d'estancament. Confiem que ara el president Hollande trobi el seu Delors i que hi hagi una resposta transversal –de part de la dreta i de part de l'esquerra, de bona part del món empresarial i de bona part del món sindical– que faci possible conjugar una política de rigor però també de repartiment equilibrat i equitatiu dels sacrificis. I que obri una perspectiva econòmica i social no basada en alegries pressupostàries sinó en una definició seriosa i valenta de prioritats.

D'exemples de països europeus que ja han fet això n'hi ha algun altre. Valen per a França i haurien de valer per a Espanya, i per a Catalunya. Recordem, per exemple, que la gran reforma econòmica i social de canceller Schröder, l'any 2002, fou possible pel determini del canceller i del partit socialdemòcrata, però també perquè l'oposició democratacristiana li va donar suport en algunes actuacions decisives al Senat, on el govern no tenia majoria. Varen negociar, sens dubte, però no varen actuar en termes d'obstrucció. Ni ignorant o fingint que ignoraven que la reforma era del tot necessària. I és que de fet molts polítics del govern i l'oposició, començant pel mateix canceller, havien fet al país el discurs de la veritat, Die Wahrheit.

Tant de bo això passi ara a França. Serà bo per a ella, i ho serà per a Europa.

Aquest article és el mateix que es publica en el butlletí electrònic del Centre d'Estudis Jordi Pujol
Darrera actualització ( Dijous, 23 de gener del 2014 02:00 )