• 23 ene. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

El pla

Perquè el gran problema d’Espanya és que hi ha hagut molt despotisme i molt poca il·lustració

L’ expressió despotisme il·lustrat és un afegitó que suavitza la idea real que volem expressar. Perquè, en general, quan assenyalem algú amb aquesta marca, el tal o el qual té més de despòtic que d’il·lustrat.

El comentari ve a tomb del que ha dit Artur Mas respecte a Rajoy. Com que Mas és un home educat, li ha dit a Rajoy que això de “tenir un pla per a Catalunya” sense tenir en compte la voluntat dels catalans és propi d’aquest despotisme il·lustrat que dèiem. Però si Mas no hagués anat a l’escola Aula i no tingués aquestes maneres britàniques, senzillament hauria dit que això de Rajoy és propi del despotisme a seques, sense cap indici d’il·lustració. Què és, si no, passejar-se per la televisió amiga, no donar cap explicació dels escàndols oberts al seu partit, no donar solucions a cap de les ferides de la societat, no dir res de Catalunya, excepte allò de tenir el misteriós pla, i només obrir la boca per fer la gara-gara a la Infanta? Certament, se’l pot definir amb paraules diverses, però cap no és il·lustrat. I si parlem del capteniment del Govern espanyol respecte a la cultura, la seva falta d’il·lustració decora les zones fosques del despotisme.

Per aquesta ferida supuren els mals. Perquè el gran problema d’Espanya és que hi ha hagut molt despotisme i molt poca il·lustració, fins al punt que els il·lustrats han estat, al llarg de la història, els grans perseguits. Aquell famós “mori la intel·ligència” no va ser el crit salvatge del negre fascio, sinó desgraciadament un segell identitari. Si bé hi ha hagut una Espanya que, des de Jovellanos fins a Machado, ha intentat ventilar els diccionaris, n’hi ha hagut una altra que ha menyspreat qualsevol indici de cultura. D’aquí vénen les polítiques dels Wert de torn, la fugida permanent de cervells, el retrocés endèmic en investigació, o el persistent i literal intent de fer desaparèixer les llengües i cultures que no són la castellana. En aquest punt cal destacar l’obsessió històrica, perpetrada amb diürnitat, traïdoria i tots els instruments a l’abast, des de les persecucions violentes en les èpoques repressives fins a l’abús de la legalitat, en democràcia.

L’últim atac, la imposició d’una frontera mediàtica per impedir l’arribada de les pèrfides ones catalanes a terres valencianes, és de manual, i no de manual il·lustrat. I si hi sumem l’atac per terra, mar i aire al català, el despotisme es completa. Per això no és estrany que Rajoy tingui un pla per als catalans sense… els catalans. És la mentalitat del blanc que arriba a terres apatxes i fa ús del seu dret de conquesta. En aquesta Espanya on la idea del respecte als altres no ha arrelat com a identitat, fins i tot la democràcia pot tenir aparences despòtiques. El problema és que a més de despòtics, mai no són il·lustrats. Ben al contrari, és l’Espanya de la Contrareforma, la que governa, i governa contra la il·lustració.