• 23 ene. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Francisco Rubio Llorente F. RUBIO LLORENTE, catedràtic emèrit de Dret Constitucional, expresident del Consell d’Estat

Ciutadans de Catalunya

Dono per fet que una Catalunya independent donaria la nacionalitat a tots els espanyols que hi vivien Encara que els estats se separessin, no seria possible establir una separació nítida entre els pobles

  Els últims informes del Consell Consultiu per a la Transició Nacional ens il·lustren sobre l’organització que s’hauria de donar a una futura Agència Tributària, incloent-hi els mitjans informàtics, i no sé si aconsellen o prediuen la benevolència que haurà de guiar la política de Catalunya amb els altres estats de la Península. El primer aspecte potser és important, però no sembla urgent. El segon, tot i que plausible, es basa en un raonament més aviat funambulesc que pretén explicar la voluntat de separar-se d’Espanya com una via per fer més cordial i fèrtil la seva relació amb el que en quedi.

JAVIER AGUILAR

Però no tinc la intenció de fer una anàlisi crítica del que diuen aquests informes, sinó d’ocupar-me d’una cosa que no diuen. L’Agència Tributària no podrà recaptar tributs que la llei no hagi establert, i no hi haurà política catalana interior ni exterior, benèvola o no, sense un Govern que la dirigeixi. Les lleis, al seu torn, requereixen un Parlament amb poder per fer-les, i sense un Parlament que pugui atorgar-li o retirar-li la confiança i davant del qual hagi de respondre, tampoc no existeix un Govern legítim. I en un Estat democràtic, finalment, la legitimitat del Parlament deriva de l’elecció popular. De la qual cosa resulta que la primera qüestió a què s’ha de donar resposta en el camí que porta a la creació d’un nou Estat és definir quin serà el seu poble; o, en termes més planers, precisar qui seran els seus ciutadans, que tindran la seva nacionalitat. Una resposta urgent de la qual s’ha de responsabilitzar l’òrgan que impulsa la creació del nou Estat. De fet, també és aquest òrgan el que ha de delimitar el territori i justificar-se a si mateix, cosa que planteja un intricat problema teòric i pràctic. Quedi la qüestió per a una altra ocasió.

Fins avui, el Consell Consultiu ha deixat de banda el tema, que el Govern escocès ha abordat al llibre blanc ( Scotland

future) publicat a finals de novembre, i que el toca molt de passada. És un tema difícil i incòmode, però també revelador, tant per la manera de plantejar-lo com de resoldre’l, de la realitat subjacent a la secessió.

A l’Europa de l’últim quart de segle es constata que hi ha molts criteris adoptats per definir la nacionalitat del nou Estat. Als països bàltics hi ha la nova ciutadania, absolutament desconnectada de la que anteriorment tenien els seus habitants i fins i tot, en certa manera, de la residència: avui són ciutadans d’Estònia, Letònia o Lituània els que ho eren en aquests estats abans del 1940, o els seus descendents. Amb la qual cosa han quedat privats d’aquesta condició una bona part dels que fins a la independència havien actuat com a ciutadans: entre el 30% i el 40% dels que van ser votants en els respectius referèndums sobre la independència d’Estònia i Letònia ja no en són ciutadans. Esmento la dada perquè els qui van organitzar la “cadena catalana” la van emparentar amb la “cadena bàltica”, no perquè pensi que els catalans hagin considerat mai la possibilitat de fer servir un criteri semblant, o els que amb un resultat semblant s’han seguit en algunes repúbliques de l’antiga Iugoslàvia. Dono per fet que, com a Escòcia, una Catalunya independent oferiria la seva nacionalitat a tots els espanyols que en aquell moment hi vivien.

Però és precisament aquesta oferta la que planteja el problema que el Consell Consultiu fins ara ha marginat i el Govern escocès ha tractat a la lleugera. Els nous estats poden oferir la seva nacionalitat als qui tenien l’anterior, la de l’Estat predecessor, però de cap manera poden imposar-los-la. És, a parer meu, una qüestió de principi, però a Europa aquesta prohibició està incorporada també al dret positiu en el Tractat Europeu sobre la nacionalitat de les persones físiques en el supòsit de successió d’estats. Els nacionals de l’Estat predecessor tenen dret a continuar sent-ho encara que continuïn vivint en el nou, que no els pot expulsar ni privar-los d’altres drets que els polítics.

En aquest marc obligat, no és cap bestiesa imaginar que una quantitat significativa d’espanyols que avui viuen a Catalunya poguessin voler continuar sent-ho sense sortir-ne i ho facin valer d’aquesta manera davant les autoritats catalanes i espanyoles. Com que aquesta nacionalitat comporta l’europea i la naturalesa humana és defallent, és possible que aquesta opció fos temptadora també per a d’altres, però n’hi hauria prou que s’hi inclinessin els qui en el referèndum van votar en contra de la independència perquè l’Estat fruit de l’infantament naixés amb una greu malformació: una democràcia en la qual no poden votar ni tenen drets polítics un 40% dels habitants.

Tampoc no és cap bestiesa imaginar que ha estat la voluntat d’impedir el naixement d’un esperpent d’aquesta mena el que ha portat el Govern escocès a assegurar que els britànics que continuïn vivint a Escòcia gaudiran de la doble nacionalitat i que, fins on es pot saber, sigui aquesta també la solució que consideren els independentistes catalans. Res a objectar, tret de subratllar que aquesta doble nacionalitat no és producte de la generositat de qui l’atorga, sinó remei al qual aquest recorre per evitar un mal propi, i que en conseqüència no té cap sentit retreure que l’Estat predecessor no faci el mateix. I encara menys afirmar que hi està obligat pel seu propi dret. El llibre blanc escocès ho insinua, i sembla que amb més rotunditat ho ha afirmat el senyor Junqueras (el “sembla” és obligat perquè les seves manifestacions les conec només a través de la premsa). Tot i que el sistema britànic de nacionalitat i ciutadania és molt complicat, em sembla que les insinuacions escoceses són una mica simplistes; amb més coneixement de causa, m’atreveixo a afirmar que ni la Constitució ni el Codi Civil no obliguen l’Estat espanyol a atorgar la doble nacionalitat als nacionals d’un nou Estat. Potser estic equivocat, però encara que ho estigués, com es pot forçar l’Estat espanyol a complir la seva obligació? Acudint al Tribunal Constitucional?

El tema dóna molt de si, però ni l’espai disponible ni la paciència del lector no permeten una anàlisi detallada, ni és el propòsit treure l’entrellat d’aquest problema tan difícil, cosa que m’ha portat a ocupar-me’n. El problema m’interessa sobretot perquè a través seu es fa palès que ni els més ardents independentistes escocesos o catalans no poden ignorar el fet que, encara que els Estats se separessin, no seria possible establir una separació nítida entre els pobles, perquè els vincles de tota mena que uneixen les persones que els formen vénen de molt lluny i són molts i sòlids. Tants, que des de fa segles els habitants d’Espanya s’han vist i han estat vistos com a integrants d’una d’aquestes unitats que a partir de finals del segle XVIII es van dir nacions. I és molt més fàcil sortir de l’Estat que sortir de la nació. I més fàcil hauria de ser, fins i tot, aconseguir que l’estructura de l’Estat s’acomodi a la complexitat d’aquesta nació de nacions. Una causa per la qual val la pena continuar lluitant.