• 24 ene. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Rafael Nadal

Dues fotos demolidores

Desde la página 2 Puc arribar a comprendre la desesperació dels dirigents socialistes pels episodis recurrents de dissidència que ha viscut el PSC. Que no comparteixi la seva deriva ni les seves reaccions no vol dir que no pugui escoltar i valorar els seus arguments. Crec sincerament que puc entendre la necessitat que tenen d’aturar l’hemorràgia, donar estabilitat al projecte socialista i presentar-se com un partit compacte. Entenc que Pere Navarro necessita deixar de projectar tantes incògnites, superar la provisionalitat, reforçar el lideratge i aconseguir el respecte dels seus votants i del conjunt de la societat catalana.

JOMA

També entenc que els partits necessiten regir-se per estatuts i normes de convivència consensuades democràticament i que la garantia d’aquestes normes de vegades exigeix imposar la jerarquia. Per aquesta raó llegeixo amb respecte els postulats dels apòstols de la disciplina interna, escolto les raons dels que es reclamen dipositaris de la voluntat majoritària i estic perfectament disposat a acceptar que la llibertat individual dels actors polítics no és absoluta, perquè limita amb la llibertat i els interessos dels col·lectius representats.

Deu ser frustrant, pels dirigents, imaginar estratègies per sortir de la seva pròpia crisi i topar sempre amb l’oposició d’uns sectors crítics que al capdavall són minoritaris. I comprenc molt especialment la frustració dels partits que se senten menystinguts i assetjats per uns mitjans de comunicació que es freguen les mans amb la dissidència.

Entenc les ganes que tenien els dirigents del PSC d’exhibir determinació i protagonitzar un cop de força per recuperar un protagonisme que la història recent els ha escatimat amb avarícia. Vull pensar que aquest ha estat el detonant que els ha portat a donar un cop de puny a la taula i assumir el preu de l’antipatia, a canvi de vendre la imatge que controlen la situació. El que no puc comprendre de cap manera és per què han actuat amb la pitjor excusa, els pitjors aliats, en el pitjor moment i amb les pitjors formes. I encara menys per què han reaccionat de la pitjor manera.

En política se suposa que hi ha marge per a l’estratègia i per a la tàctica, però també hi ha coses sagrades. La política només es justifica en la defensa de l’interès general i al servei dels grans principis. Cal actuar, doncs, preguntant-se on és la raó, què és just, com es pot aconseguir la igualtat i què ens farà més lliures. Perseguir el bé comú d’acord amb els ciutadans representats, amb respecte, amb coherència, sense enganys i donant la cara, sobretot quan s’incompleixen els programes ja votats, amb canvis que, en tot cas, han de ser raonables i han de continuar estant al servei de l’interès general. En definitiva, cal posar sempre el bé comú per damunt de la tàctica, l’interès dels dirigents i els privilegis de les castes.

Els ciutadans tenen una sensibilitat especial per detectar si es compleixen aquestes exigències. Segurament per això hi ha gestos positius o negatius que penetren amb una força imprevista en l’imaginari popular, igual que hi ha fotos que causen un impacte d’una força simbòlica molt perdurable. Són simples gestos, fotos i paraules que potser simplifiquen massa una realitat complexa, però que es tornen decisius perquè treuen les màscares als polítics i posen al descobert la seva ànima veritable.

El PSC podia haver triat qualsevol debat d’actualitat per fer-se fort, diferenciarse dels contraris i exigir la lleialtat dels crítics. La crisi els n’ha donat multitud d’ocasions que la societat hauria aplaudit amb complicitat. Els dirigents socialistes han desaprofitat aquestes ocasions i en canvi han optat per convertir en simbòlica la ruptura amb el dret a decidir: una decisió que trenca amb les seves conviccions fundacionals, incompleix el programa, nega les afirmacions solemnes de Pere Navarro al Parlament i els col·loca al costat dels rivals que els seus votants combaten amb més convicció.

No han tingut en compte qui té raó, què és just, ni què ens fa més lliures. S’han distanciat de la voluntat majoritària, han trencat amb la seva tradició i no han explicat el canvi. I s’han col·locat al servei de les línies estratègiques alimentades per C’s i PP, que neguen que Catalunya sigui una nació i, per tant, la seva sobirania. La foto al costat dels que neguen a Catalunya el dret i la necessitat d’un referèndum és un aval sorprenent als que combaten les conviccions socialistes.

Les reaccions contra els dissidents han agreujat encara més aquesta imatge. Quan la ciutadania reclama més democràcia, més participació, lleis electorals noves i llistes obertes, els socialistes catalans parlen de càstigs, impulsen judicis sumaríssims i provoquen autoinculpacions públiques que remeten a les pitjors pràctiques dels pitjors partits polítics. No sé si Navarro es va adonar de fins a quin punt va sonar malament quan va elogiar la renúncia d’Àngel Ros a l’escó i li va prometre que a canvi “serà alcalde per molt de temps”. És exactament el contrari de les noves formes polítiques que reclama la societat.

Potser els líders del PSC tenen raó en moltes de les crítiques als dissidents i segurament volien una foto del trencament amb els crítics per oferir-la a Pérez Rubalcaba i a tot Espanya com a símbol del trencament amb el passat recent del PSC. Però no sé si són prou conscients que al final els han sortit dues fotos de conseqüències demolidores: contra la llibertat i contra la regeneració democràtica.