El Punt Avui

Invitació a la utopia

26/01/14 02:00 JAUME REIXACH
Ara que el socialisme català sembla que flaqueja, a l'Església va creixent la idea que la socialització és desitjable i el capitalisme, detestable

Durant aquests últims dies el País Valencià s'ha quedat orfe de la seva llengua. Vaig viure a través de Catalunya Ràdio aquest moment històric amb tristesa. Era com sentir les dotze campanades de fi d'any, només que sonaven a mort. No hi havia cap motiu per brindar ni per estar contents. Què està passant? Ningú s'ho explica. Ni ningú ho explica. Però és bo recordar que, en política, no hi ha res definitivament escrit. La política d'un país, com la vida d'una persona, es va fent a les palpentes, dia a dia. Des que en l'horitzó aparegué el desig de sobirania nacional, no són poques les coses que han evolucionat. Valgui com a botó de mostra la crisi interna del PSC. I tinc la seguretat que n'hi haurà d'altres. Tots els partits polítics s'hauran de replantejar el seu funcionament intern. Encara que només sigui pel contacte amb la dialèctica de la vida o per exigències de coherència personal. Està molt clar que el “partidisme” és el rovell de la democràcia. Els partits no han sigut capaços d'escombrar el neofranquisme que ens governa i que ens obliga a anar de corcoll. No es tracta tant de guanyar uns comicis, com de saber com voldríem viure. Ho sabem? Molts ho estant descobrint ara.

Per la nostra part, la de l'Església, l'arribada del papa Francesc ha despertat noves esperances. S'està recuperant l'esperit del Concili. En conseqüència, s'està enfortint la participació dels laics en la vida de l'Església. Paradoxalment, ara que el socialisme català sembla que flaqueja, a l'Església va creixent la idea que la socialització és desitjable i el capitalisme, detestable. Per què? En paraules del bisbe Pere Casaldàliga, perquè suposa institucionalitzar l'egoisme, rendir-se a l'esclavatge de molts al jou de l'interès d'uns pocs, i tenir per ideal de vida el lucre pel lucre. Mentre que la socialització seria la major participació possible de tots els ciutadans, dintre de la major igualtat possible, en tots els “béns de la natura i la cultura” (en tots els béns del país). Així mateix ho expressà quan ell i el seu equip pastoral foren cosits a preguntes per la policia i l'exèrcit. L'inspector en cap, que dirigia l'interrogatori, es limità a dir que aquesta socialització era una utopia. “D'acord”, li contestà el bisbe Pere: “La meva esperança també ho és.” I la meva esperança, afegí, es fonamenta en l'únic llibre que vostès no m'han confiscat. I li lliurà un exemplar del Nou Testament, “el llibre més subversiu que tenim a casa”, conclogué. El capitalisme no pot ser cristià, segons el bisbe Pere, el socialisme, en canvi, sí. El que no pot ser (es veu) és independentista. D'aquí li ve el plor a la criatura. Tal vegada els aniria bé fer una ullada als evangelis. Aquests subverteixen els ídols. I el Manament Nou que hi trobem no pot ser més socialitzador. I que em perdonin la gosadia de fer-los aquest suggeriment. Entenc que està sonant l'hora de la utopia, i aquest terme es pot entendre o agafar de dues maneres: positivament o negativament. En el primer cas, és una fita vers la qual cal caminar. En el segon, una il·lusió a la qual és millor renunciar. Personalment prefereixo la primera accepció. I la veritat: m'agradaria que els socialistes catalans, també. Tant per tant, com sol dir Casaldàliga, si m'equivoco, que sigui a favor dels pobres i dels oprimits. No dic que Catalunya sigui un país pobre, però sí oprimit. La prohibició d'emetre en llengua catalana al País Valencià n'és una clara mostra. Estic convençut que la utopia d'avui pot ser la realitat de demà. Si tots hi posem el coll.

Darrera actualització ( Diumenge, 26 de gener del 2014 02:00 )