La Vanguardia
Política | QUADERN DE MADRID

La fórmula Herrero

 26/01/2014 - 00:00h
Enric Juliana


Primer: pactar assumptes secundaris, per refer la confiança; segon: buscar sortides, sense humiliar ningú


No és veritat que a Madrid no hi hagi un debat reflexiu sobre Catalunya. Hi ha molt soroll, és cert, -com a Barcelona-, però no tot són males cares i exabruptes. Aquesta setmana ha tingut lloc a la Casa d'Amèrica un dels millors fòrums que recordo sobre la qüestió catalana.

D'esquerra a dreta, Joan Ridao, portaveu d'ERC al Congrés durant l'anterior legislatura; el notari Juan José López Burniol, col·laborador de La Vanguardia; Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, ponent constitucional per UCD i tenaç defensor de la personalitat nacional de Catalunya, i Jaime Pérez Renovales, advocat de l'Estat, sotssecretari de la Presidència, ideòleg de les obres d'ajust i reforma de l'Estat autonòmic -desconstrucció, diu, amb encert, el conseller Andreu Mas- Colell- i col·laborador destacat de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría. Moderava el periodista Joan Tàpia.

Ridao va entrar a la sala vestit d'escocès. Els catalans -aquest 73% que, en un grau o altre, dóna suport a la consulta- mai no agrairan prou el que Anglaterra ha fet per l'actual hegemonia del sobiranisme. El Canadà i el Quebec queden massa lluny. Londres irradia. Ridao, que s'expressa molt bé en castellà -cosa que també sap fer Oriol Junqueras-, va defensar la consulta amb academicisme. Quan el collaven es posava la faldilla escocesa. Tartan del clan Fergusson: quadres verds, negres i blaus, filetejats en vermell i blanc.

(Fonts de l'Executiu espanyol sostenen, amb mig somriure, que David Cameron està ara una mica espantat amb el referèndum d'Escòcia, ja que el 60% a favor de la unitat no està assegurat. Hi ha hagut contactes entre els dos governs. La campanya que Mariano Rajoy va posar en marxa ahir a Barcelona s'inspira en la de Cameron a Escòcia. Lliure inspiració, però. Anglicismes corregits per les enquestes de Pedro Arriola, que aconsellen un enduriment per guanyar les eleccions europees. Cal obstruir UPyD, Ciutadans i Vox, nou partit de dretes, els tres vectors que podrien provocar una sagnia al PP al llarg del cicle electoral, especialment a les grans ciutats; sobretot a Madrid. Ímpetu anglès, sense estil britànic. Els cops de matxet de María Dolores de Cospedal no surten de Carnaby Street. Són un ruralisme de la safra cubana).

López Burniol s'explica amb eficàcia. Té taules i domina un registre entre la sentimentalitat il·lustrada i l'erudició jurídica. Li dol Espanya i entén les raons catalanes. Defensa el federalisme asimètric que a Pasqual Maragall va fer que el tractessin de boig. Un federalisme amb el doble rasant ja reconegut per la Constitució del 1978: nacionalitats i regions. A Burniol el posa nerviós el confederalisme. Potser massa. "El bilateralisme amb Catalunya és impossible", va exclamar. Així ho ha escrit diverses vegades.

Pérez Renovales és un sorayo. No crida. No alça el to. Parla amb una gran correcció. Coneix el poder i veu la política com una malla de reglaments que cal saber manejar. El sotssecretari de la Presidència diu que el cafè per a tothom en realitat no existeix, ja que cap autonomia té avui el mateix nombre de competències a Espanya. Han repassat la malla i han vist que Catalunya i Euskadi són les que sumen més atribucions. Cal simplificar l'Estat espanyol, desenredar-lo i evitar duplicitats costoses. El missatge implícit és el següent: si la Generalitat es resisteix a eliminar determinats organismes i els electors catalans ho accepten, aquesta serà l'asimetria resultant, sense necessitat d'obrir la Constitució en canal. Aquesta és la filosofia monclovita. Creuen que una millora gradual de l'economia farà baixar la inflamació sobiranista. Mentrestant, tons durs per guanyar les eleccions europees,

Herrero parla amb la paternitat constitucional a sobre. Les seves posicions procatalanes són conegudes i li han costat més d'un disgust. Conserva el sabre parlamentari. No va fuetejar Ridao, però es va declarar contrari a la consulta. Va dir a Pérez Renovales que els grans problemes polítics no es resolen amb l'Aranzadi (recopilació legislativa i jurisprudencial de referència a Espanya), i va discutir a López Burniol que la bilateralitat Espanya-Catalunya hagi de desembocar inevitablement en una rebel·lió mimètica de totes les altres autonomies. "Per a què estan aquests partits polítics tan centralitzats que tenim, no podrien imposar potser una mica de disciplina, si s'arriba a un acord?", va preguntar.

Per Herrero no hi ha cap altra solució que el reconeixement nacional de Catalunya, sense enginyeries complicades. N'hi hauria prou amb una nova disposició addicional a la Constitució. Mentrestant, paciència, habilitat i controlar la inflamació. Aquesta és la seva recepta: "Les dues parts haurien d'intentar negociar ara assumptes menors; assumptes secundaris sobre els quals hi pugui haver acord, per a així recompondre un mínim de confiança. Recuperada aquesta confiança, caldria buscar sortides pactades que no suposessin una humiliació per a ningú. Aquí tothom ha de poder salvar la cara".