La Vanguardia
Opinió

Rajoy i el bypass

 26/01/2014 - 00:00h

José Antonio Zarzalejos

El Govern, l'Estat i la societat espanyola no poden assumir que s'esbotzi el sistema

En el seu ben travat discurs d'ahir, Mariano Rajoy va enviar dos missatges contundents. El primer és que no negociarà amb la Generalitat la consulta. Paraules inequívoques: "Que no se'm busqui en el camp de la il·legalitat, i que no se'm demani de dialogar sobre el que no és meu i que, per tant, no puc donar perquè pertany a tots els espanyols". A més, el president va atribuir a les peticions de diàleg el propòsit del "desistiment" o de l'"aquiescència" o de la "complicitat". El segon missatge va ser obvi però significatiu, això és, que la Constitució és reformable: "No només és possible -va dir-, sinó que és el camí que ha de recórrer tot aquell que desitgi una cosa que la Constitució actual no permeti". Aquests missatges es van veure acompanyats del seu "testimoni d'afecte a Catalunya" i la seva decisió de no utilitzar els instruments financers de l'Estat contra el Principat "perquè les conseqüències les pagarien els que menys culpa en tenen".

Rajoy està jugant net en la qüestió catalana. Per això no va ocultar el seu propòsit i el del seu Govern de dirigir-se, no a aquells que estarien promovent "la fractura i l'enfrontament" per justificar "el seu propi projecte", sinó "a tots els catalans de bona fe que vulguin escoltar, pensin com jo o no". El president ha pres la decisió de plantejar la seva relació amb Catalunya -obturada la seva interlocució amb la Generalitat pel trombe secessionista- a través d'un bypass, és a dir, eludint a les forces polítiques secessionistes i entrant en complicitat -ho intentarà- amb la societat catalana.

El president Mas i els partits que donen suport a la consulta secessionista han jugat les seves cartes amb una radicalitat que no oferia gaire marge al Govern. I Rajoy ho ha entès com un envit, com una inacceptable unilateralitat, com un plantejament trampós en el qual no pot entrar sense quedar atrapat en la lògica de l'autodeterminació que amb diversos eufemismes es proclama des de CDC, ERC i la CUP, i en un altre to, des d'Unió i ICV. I en aquest diagnòstic Rajoy està fortament apuntalat per sectors d'opinió i instàncies de poder social, polític i empresarial que estimen que la resposta que ahir va donar el president era l'única possible.

S'ha solidificat i estès a Espanya el criteri que l'Estat ha de digerir i assumir que Catalunya representa ara com ara un fort espai territorial, polític i social de màxima inestabilitat, una realitat conflictiva, en definitiva, la via de solució del qual serà institucional però mitjançant procediments que no impliquin desafiaments a la Constitució ni reptes a la cohesió de l'Estat.

Espanya està encallada en un final d'època del qual la qüestió catalana és el símptoma més greu, encara que no l'únic. Tard o d'hora, la teràpia adequada exigirà una reforma constitucional en la qual s'haurà d'inserir aquest nou encaix de Catalunya en l'Estat que històricament ha estat una de les variables de gestió més complicades en la convivència comuna. El que el Govern, el seu partit i el PSOE -l'Estat- no poden assumir, perquè tampoc no ho faria la societat espanyola, és una implosió del sistema, ni acceptar dòcilment que la ciutadania catalana no rebi informació justa dels costos d'una hipotètica independència. Per aquesta raó, té molta lògica que el president del Govern espanyol propugni una interlocució directa driblant la que considera d'impossible negociació amb la Generalitat.

Hi ha una gran veritat històrica i actual en les paraules de Rajoy ("vinc a dir el que ningú no diu en aquest debat: que els espanyols estimem Catalunya") que s'ha de materialitzar en percepcions tangibles per als ciutadans catalans. És cert que s'han perdut afectes i volences, però també ho és que el dis- tanciament encara no s'ha fet irreversible en amplis sectors de catalans que comparteixen la seva identitat amb l'espanyola sense conflicte ni contradicció. De manera que si Catalonia calling -una bona campanya de l'independentisme-, cal aconseguir que Espanya calling amb la mateixa intensitat i que, així, els catalans disposin de prou elements de judici -avantatges i inconvenients de la independència materials i intangibles- perquè aquest greu episodi de la història no es dilucidi només des de l'energia sentimental sinó des de la sinergia d'emocions i raons, de records i d'expectatives, d'identitats complementàries i no enfrontades.

Totes les cartes són damunt la taula. Rajoy ha sortit del silenci i de les mitges paraules i, des de Barcelona, ha formigonat la seva posició, la del Govern i la del PP. I és, almenys, tan clara com la dels seus adversaris independentistes, enmig del trajecte dels quals l'Estat, ara, els ha sortit al pas.