• 27 ene. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • José Ignacio González Faus

Dret a decidir: de qui i què?

Allò que fa real un dret a decidir és poder decidir; tenir prou informació dels avantatges i inconvenients

Confessió prèvia: potser sóc anormal, però no crec en les pàtries. Forma part de la meva espiritualitat que les pàtries solen ser un ídol amb què revestim de virtut els nostres egoismes, com quan cridem justícia a la nostra set de veure patir qui ens va fer mal. És cristià servir i estimar al màxim en la comunitat on em trobi. És això el que voldria fer. D’altra banda, una Catalunya independent m’alliberaria d’aquesta Espanya machadiana que “embiste y reza cuando se digna usar de la cabeza”. Mentre aquesta Espanya no arriba a Catalunya més enllà del 10%, al centre peninsular pot acostar-se al 50% i disposa d’un enorme poder econòmic i mediàtic.

No obstant això, sobre la manera com s’està tractant el dret a decidir tinc les meves reserves, no de caràcter polític o nacionalista, sinó de lògica elemental: cap dret no pot vindicar-se amb continguts nebulosos, “ingrávidos y sutiles como pompas de jabón” (que dirien Serrat i Machado). Un dret reclama subjectes i continguts ben delimitats. Té de dret Igueldo a independitzarse de Donostia? No tenien els catalans dret a decidir sobre les retallades en sanitat i altres que tant mal els han causat? Ara, des de la resta de la península invoquen un dret a decidir sobre la sort de Catalunya, que no és territori d’ultramar sinó part d’un tot: tenen aquest dret? En igual proporció que Catalunya? El dilema de l’avortament rau a si hi ha dret a decidir sobre alguna cosa que, encara que sigui al teu cos, no és teva. En l’avortament es tracta d’una cosa molt diferent i seriosa, que problematitza aquest presumpte dret a decidir.

Si passem a l’objecte de la decisió, la meva perplexitat creix perquè aquest dret és invocat sense definir nítidament els seus continguts. Només ERC el té cartesianament clar: Catalunya independent al preu que sigui, o a qualsevol preu tret del de la violència (cosa molt d’agrair); però sense aclarir quin tant per cent es requeriria per a aquesta independència. Teresa Forcades afegeix una banca nacionalitzada i “no acceptar un deute que considerem il·legítim, contret per rescatar amb capital públic unes entitats privades”. Si amb aquesta independència estarem pitjor, si quedarem fora d’Europa són coses que no importen: perquè prefereixen “honra sense vaixells que vaixells sense honra”, com va dir l’altre.

Avui ja tenim unes preguntes que són breus però continuen sense ser clares. La majoria no sap què és això d’“un estat”, diferent de l’independent i del som una nació (Estat i nació no signifiquen el mateix aquí que als EUA). No se subministra al ciutadà la informació necessària per poder decidir amb llibertat i coneixement de causa. Si la pregunta fos: “Desitja una Catalunya independent fins i tot a risc de quedar fora de la UE i no participar en les decisions de l’euro, però una Catalunya més justa i igualitària, encara que menys rica?”, potser jo votaria sí, sabent a què atenir-me.

Allò que fa real un dret a decidir és el poder decidir; o sigui: comptar amb prou informació sobre avantatges i inconvenients, conseqüències positives i negatives de la decisió que ens arroguem el dret a prendre. Aquesta condició de possibilitat no la veig respectada: perquè la nostra democràcia no és un sistema d’informació sinó de manipulació, i la nostra hora històrica no sembla hora de seny sinó de rauxa.

Exemples d’aquesta rauxa: Rajoy invoca el seu deure de complir la Constitució quan, en temes socials, l’està trepitjant des que va arribar al poder i, en cas de referèndum, tindria una possibilitat a l’article 92 segons molts juristes. Per l’altre costat ens munten un xou pretesament “acadèmic” d’Espanya contra Catalunya. Fins i tot ERC es va desmarcar d’aquest títol que desconeix totes les queixes de persones tan respectables com Muñoz Molina contra aquests catalans que antany tant van provar d’ajudar. El seny demanaria escoltar tothom, també els hispans que estimen Catalunya i antany van lluitar a favor seu. La versió de la rauxa és que, en rebutjar l’Estatut, Espanya va rebutjar Catalunya. El seny reconeix que l’Estatut va ser aprovat per tot el poble espanyol en el Parlament. El rebuig va venir després, d’un poder judicial, on ja se sap que domina “l’altra Espanya” i que maltracta tant Catalunya com altres comunitats. D’haver titulat “l’altra Espanya contra Catalunya” això ja no donaria vots. Com si es tractés no de decidir bé, sinó de decidir el que jo vull que decideixin…

Apel·lant a orgulls patris o a “Espanya la primera a donar un sí a Europa”, el bo de Zapatero ens va fer aprovar una lamentable Constitució europea que implicava la mort del més valuós d’Europa i la dictadura d’aquesta troica que decideix per nosaltres. Un altre dret a decidir sense objectes clars… Una última observació per a bisbes: no apel·lin aquí a la moral, la unitat d’Espanya no és un fet moral. La moralitat podrà estar en la manera de gestionar una independència, no en el fet.