2014 0127. La Constitució de Dàmocles

El Punt Avui

La Constitució de Dàmocles

La carta magna proveeix tot un ventall de mesures al govern de l'Estat i el Congrés, amb la complicitat del TC, per decapitar qualsevol altre pas que Catalunya vulgui fer en el procés

El PP ja amenaça d'activar els càstigs més durs

27/01/14 02:00 BARCELONA - ÒSCAR PALAU
reuters / a. salamé / o. duran

La convocatòria de plebiscitàries és la més difícil d'impugnar


Diversos articles del Codi Penal són aplicables segons com s'interpretin


Talment com una espasa de Dàmocles, la Constitució espanyola s'aixeca implacable contra qualsevol dels passos que el govern o el Parlament català vulguin fer a partir d'ara no ja sols per proclamar una eventual independència al final del procés, sinó fins i tot perquè Catalunya es pugui pronunciar sobre quin vol que sigui el seu futur polític. Tot i que el sobiranisme ha vist sempre en la carta magna una veritable camisa de força per a les seves aspiracions, i més encara des que es va iniciar l'actual procés, d'uns mesos ençà l'aplicació de la normativa més dura que preveu la Constitució, per fer valer el seu article 2 sobre la “indissoluble unitat d'Espanya”, ha passat de ser un escenari purament teòric a erigir-se en una amenaça real que surt de la boca dels dirigents del PP.

Tal com ja han fet altres diputats seus, la líder a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, ha al·ludit diversos cops a l'aplicació de l'article 155, que desdramatitzava al desembre recordant que la Gran Bretanya va suspendre l'autonomia d'Irlanda del Nord, arran de la greu situació de violència que vivia, “i no va passar res”. Coincidint amb l'enèsim desembarcament a Barcelona de dirigents populars, les velades “amenaces legals” les han repetit en els últims dies figures estatals com el ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón. “Espanya disposa dels instruments necessaris per defensar, des del més estricte respecte a la Constitució i als drets que s'hi reconeixen, aquesta sobirania nacional que resideix en el conjunt dels seus ciutadans”, va reclamar la setmana passada. També Mariano Rajoy va fer referència al seu pla per frenar el desafiament sobiranista. Una estratègia no explicada públicament, però que, en cas d'existir, fa servir les mateixes vies insinuades per altres membres del seu gabinet.

Però quins són aquests temibles “instruments”? En el primer dels seus informes, sobre la consulta, al juliol el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) dedicava un capítol sencer a analitzar-los.

El no del Congrés

Quatre de les cinc possibles vies constitucionals que s'han assenyalat per a la convocatòria d'una consulta depenen d'una autorització expressa de l'Estat, que ha deixat clar de totes les maneres possibles que no la pensa donar mai. La via que s'ha triat, la petició a través del Parlament de la transferència de la competència per organitzar referèndums en virtut de l'article 150.2 de la Constitució, tindrà poc recorregut si, com sembla, el Congrés esbandeix la petició abans de l'estiu en un matí de debat.

Convocatòria pròpia

La cinquena via, que es dibuixa amb la llei de consultes no referendàries en tramitació al Parlament, requeriria tan sols la “no-intervenció” de l'Estat per poder-se aplicar. Si la vol aturar, però, ho té fàcil des del dia de l'aprovació. Fent ús de la potestat que li dóna l'article 161.2, Rajoy hi pot presentar un recurs d'inconstitucionalitat que suspendria automàticament la llei durant cinc mesos, termini en què el TC podria confirmar o aixecar la suspensió.

Si preferís esperar que es convoqués la consulta, d'entrada podria recórrer, emparant-se en la llei de protecció de dades, a la possible cessió del padró municipal –la llei catalana encara no ho ha definit– per a fins no previstos en la legislació, tal com va avançar divendres la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría. El CATN no preveia aquest fet, però sí que el govern estatal impugni la mateixa convocatòria al TC, adduint un atemptat contra la sobirania nacional, o bé que l'executiu català no té la competència de convocar consultes. La denúncia judicial també podria arribar per la via del contenciós administratiu contra actuacions necessàries d'òrgans del govern, i la podrien fer efectiva un ampli ventall d'actors (associacions, partits o persones individuals) més enllà del mateix Estat. En aquest cas, això sí, si les actuacions les fes el Parlament i no el govern serien més difícilment judicialitzables.

Plebiscitàries

On menys marge de maniobra té l'Estat a priori és en un escenari d'eleccions plebiscitàries, ja que semblen febles els arguments per defensar-ne una impugnació, que només es podrien basar en el programa electoral dels partits. En aquest cas, això sí, en una “hipòtesi extrema” quedaria l'article 155, que preveu que si una comunitat no complís les obligacions que li imposen les lleis, “o atemptés greument contra l'interès general d'Espanya”, el govern estatal podria adoptar “les mesures necessàries per obligar-la al compliment forçós”. Això sí, previ requeriment desatès a Mas, en aquest cas, i amb l'aprovació prèvia per majoria absoluta del Senat.

La manera com s'aplica això és interpretable, tot i que més que la suspensió o dissolució de l'autonomia, la doctrina més aviat s'inclina que podria cristal·litzar en una substitució dels òrgans polítics de la Generalitat per òrgans estatals. Com a molt, el govern hi podria recórrer, sense que això representés cap suspensió temporal de la mesura, amb un recurs al TC o amb un recurs contenciós a l'autorització emesa abans pel Senat.

Declaració unilateral d'independència

Tot i que és una acció que no és il·lícita en el dret internacional, l'Estat també hi podria aplicar, a banda dels articles 161.2 o 155 de la Constitució i de les accions penals analitzades abans, altres delictes tipificats en el Codi Penal, que no especifiquen possibles penes. En concret, el 472.5 parla de rebel·lió, aplicable, entre altres casos, a “aquells que s'alcessin violentament i públicament per declarar la independència d'una part del territori nacional”, cosa que el CATN no considera aplicable a Catalunya, llevat que es reinterpreti el terme violència. L'article 544 estableix que són reus de sedició els que “s'alcin públicament i tumultuàriament per impedir, per la força o fora de les vies legals, l'aplicació de les lleis a qualsevol autoritat”. Com en el cas anterior, l'informe troba que la seva aplicabilitat “depèn d'interpretacions forçades i extensives”.

En un darrer extrem, el govern estatal podria declarar l'estat d'excepció o el de setge, previstos en la llei orgànica 4/1981, tot i que en tots dos casos la interpretació per justificar-ho seria igualment molt forçada, segons el CATN. L'estat d'excepció es preveu davant la “greu alteració” de llibertats, institucions o serveis públics essencials, i facultaria el govern estatal a suspendre un seguit de drets bàsics durant un període limitat. L'estat de setge es preveu davant d'una “amenaça d'insurrecció o de força contra la sobirania o la independència d'Espanya, la seva integritat territorial o l'ordenament constitucional que no es pugui resoldre per altres mitjans”. En aquest cas, el Congrés l'hauria d'aprovar, i el govern estatal designaria una autoritat militar que dictés les mesures a seguir des de llavors.

En qualsevol cas, el CATN recorda que “sempre s'ha interpretat que les amenaces que poden donar lloc a un estat de setge són exteriors”. Tot i que l'informe no l'esmenta, el mateix raonament valdria –i la sentència sobre el cas de Kosova així ho dóna a entendre també– per rebatre l'article 8 de la Constitució, segons el qual “les forces armades tenen com a missió garantir la sobirania i independència d'Espanya, defensar la seva integritat territorial i l'ordenament constitucional”.

Altres consultes

Tot i que és marginal, l'informe del CATN preveu una possible convocatòria “informal” i directa d'una consulta sense base en cap normativa reguladora. En aquest cas, a banda de recórrer al TC o a la via contenciosa, l'Estat també podria buscar empara en el dret penal. De fet, en la segona legislatura d'Aznar ja es va tipificar com a delicte la convocatòria d'un referèndum sense tenir-ne l'atribució, article que es va derogar dos anys després amb Zapatero a la presidència. Ara bé, també es podria considerar que una acció així incorre en tres possibles fets delictius: usurpació d'atribucions, prevaricació o desobediència. En el primer cas (article 506 del Codi Penal), es pot castigar amb penes de presó d'un a tres anys i inhabilitació per a càrrec públic entre sis i dotze anys; en el segon (article 404), amb inhabilitacions de set a deu anys i en el tercer, amb una pena d'entre tres i dotze mesos de presó, i inhabilitació fins a dos anys.

Darrera actualització ( Dilluns, 27 de gener del 2014 02:00 )
Comments