El Punt Avui

Qüestions centrals

28/01/14 02:00 MELCIOR COMES
Intentar ara treure de l'agenda política el dret a decidir és com negar el canvi climàtic, la necessitat d'una sanitat pública o d'una educació gratuïta
Altres articles de l'autor

Quan el debat polític s'enfronta a una disjuntiva binària –o independència o dependència– agafa un caire poc harmonitzable amb la típica política de centre. En tota evolució social el centre polític és mòbil: passa per allò que habitualment anomenem “sentit comú”. Per un seguit de circumstàncies, demanar el dret a decidir s'ha erigit en una qüestió central, en la qual hi estan d'acord totes les forces polítiques que aspiren a representar oportunament la ciutadania. El “sentit comú” dels catalans, o almenys de la seva majoria, passa per aquest dret a decidir lliurement de quina manera volen relacionar-se amb Espanya.

Quan un determinat tema passa de residual a central, les forces polítiques que aspiren al centre –a no perdre'l o a ocupar-lo, tot introduint noves preocupacions en el rígid “sentit comú”– s'hi han de posicionar, han de donar respostes al nou problema o qüestió; en cas contrari, corren el risc de tornar-se residuals. Si el centre vol respondre a una pregunta; ¿qui que vulgui aspirar al centre polític pot afirmar que no vol que aquesta pregunta es formuli? El posicionament del PSC s'endinsa en la marginalitat i en la inconsistència per aquest motiu; s'ha arronsat davant d'un tema central, sense el qual no s'entén la nostra actualitat com a país.

Les piruetes intel·lectuals necessàries per a ara desmuntar tot el procés cap al dret a decidir són constants i cada vegada més arriscades. Això passa sempre que un tema s'assenta en el “sentit comú”. Intentar ara treure de l'agenda política el dret a decidir és com negar el canvi climàtic, la necessitat d'una sanitat pública o d'una educació gratuïta. Qui vulgui atacar aquestes coses té feina per fer; qui vulgui fer entendre a la ciutadania que aquests temes no tenen sentit ha de lluitar contra moltes assumpcions que potser han trigat molt temps a cristal·litzar, però que un cop s'assenten són gairebé impossibles de remoure. Costa molt introduir elements dins el sentit comú, però un cop s'hi encaixen, llavors, per atacar-los, cal una determinació i un èmfasi que només els representants de les polítiques més marginals aconsegueixen exhibir. I aquest és el risc del PP; un partit de centre teòric ha de mostrar una fermesa i una intransigència contra el sentit comú dels catalans que només pot fer-lo assemblar-se a un partit polític radical.

L'apel·lació al trencament del “discurs únic” sobiranista, o a un suposat “pensament únic”cap al dret a decidir, i cap a la resposta afirmativa en un referèndum, no deixa de ser una cacera de fantasmes. Tot gran consens acaba conformant un discurs únic, com és un discurs únic l'immobilisme constitucionalista del PSOE o del PP. Ara mateix, després d'uns quants anys de sordesa a les demandes de Catalunya, tot plegat s'assembla a un diàleg de sords, en què els uns exigeixen unes coses i els altres han emprès el seu propi camí per aconseguir-ne unes altres. L'anomenat “xoc de trens” era això: dues visions unilaterals enfrontades en una guerra freda, de desgast, a l'espera que algú dels dos es doni per vençut i rebaixi les expectatives.

Tota guerra freda l'acaba guanyant qui té més paciència i mà esquerra, qui sap gestionar sense presses ni nervis els propis errors i els de l'adversari. Totes les negociacions seran inútils, perquè tots ja tindrien la impressió que davant de l'altre s'estan abaixant els pantalons i quedarien malament davant del seu propi públic. Ens esperen uns mesos entretinguts.

Darrera actualització ( Dimarts, 28 de gener del 2014 02:00 )