• 28 ene. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Isabel Garcia Pagan igarcia@lavanguardia.es

Dos més dos no fan quatre

El PP veu l’auge sobiranista com un efecte de la crisi i conclou que els diners no donen la felicitat, però hi ajuden

Mentre el ministre Wert no ordeni el contrari, un dels axiomes numèrics inamovibles passa perquè a l’hora de sumar l’ordre dels factors no altera el producte. Això sí, les peres continuaran sent peres i les pomes, pomes. Quan el PP enarbora a Catalunya la bandera del “Juntos sumamos” s’enfronta a factors en joc tan eteris i impredictibles com la identitat, la convivència, la solidaritat... I sotmesos a percepcions particulars i subjectives, dos més dos no acostumen a sumar quatre, sigui quin sigui l’ordre en què es presenten.

Després de digerir les “mossegades” i “machetazos” del discurs de María Dolores de Cospedal, la comparació d’Alicia Sánchez-Camacho del patiment del PP català amb el dels populars amenaçats per ETA al País Basc –sense cap retret de les víctimes del terrorisme–, i el no, no i no de Mariano Rajoy a tota demanda procedent de les institucions catalanes, el resultat immediat del desembarcament de la plana major dels populars a Barcelona és la suma, efectivament, però de tants afins de la causa del PP, com d’independentistes a les files del sobiranisme.

Amb la recuperació econòmica a tocar i després de dos anys esperant sense èxit que el debat afluixés, el PP fia el combat contra la desafecció catalana cap a l’Estat espanyol a una aposta financera de risc. Se circumscriu l’auge de l’independentisme als efectes de la crisi i es conclou que els diners no donen la felicitat, però poden ajudar-hi. S’ofereix una reforma del sistema de finançament autonòmic per a la qual el ministre d’Hisenda no només canvia l’ordre dels factors, sinó els factors mateixos amb l’eliminació d’una tacada del càlcul de les balances fiscals.

La substitució per uns “comptes regionals” impedeix un exercici de transparència política i acadèmica que el mateix Cristóbal Montoro havia situat a l’avantsala de la revisió del finançament autonòmic. A diferència de les cinc negociacions dels models anteriors, Catalunya no aspira a liderar un debat que hauria de replantejar el repartiment dels recursos i limitar la solidaritat entre comunitats, però en el que el Govern espanyol pot tornar a caure en la temptació de tancar de la manera més pràctica i menys convenient: gratar-se la butxaca i posar més diners sobre la taula a compte de perspectives econòmiques més optimistes. A la negociació del 2009 es van injectar 11.000 milions, però si per evitar greuges territorials s’elimina la publicació de les balances fiscals, en temps d’angoixes no hi ha quantitat assumible que acontenti tots els jugadors, la majoria d’ells del PP i amb eleccions autonòmiques a la cantonada. És el risc d’aparellar la gran oferta per recuperar Catalunya a la batalla particular dels barons populars. Factors que, sens dubte, alteren el producte.