• 28 ene. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

L’estadista 

Aprenents de Pizarro emboscats en aquests micròfons crucificarien Rajoy a la plaça pública

Comprenc les enormes dificultats que pot tenir Rajoy a l’hora de prendre decisions valentes, perquè és evident que li creixen els nans a la pista central del seu circ. D’una banda, la seva imatge és permanentment segrestada pels micròfons que, des del Madrid irredempt, monopolitzen l’opinió espanyola. Només cal llegir les portades dels diaris que li donen suport, o escoltar les tertúlies amigues, per entendre fins a quin punt intenten marcar-li a foc el guió polític. Fins i tot quan ve a Barcelona amb aires de conqueridor, lluny d’aplaudir-lo, encara li retreuen que no ens hagi colpejat amb més duresa. És una opinió publicada en trinxera permanent, sense cap indici d’obertura als ponts de diàleg, amb l’única voluntat d’imposar l’Espanya una i gran a les colònies desobedients. Hi ha molts aprenents de Pizarro emboscats en aquests micròfons, uns Pizarros que crucificarien Rajoy a la plaça pública si el seu no a tot variés un simple accent.

A més del segrest mediàtic d’aquesta Espanya retrògrada i ultranacionalista, a Rajoy li sorgeixen partidets pels laterals, tots ells amb conspicus ex del PP que criden el seu dolor ideològic talment Agustines d’Aragó en ple sacrifici. No cal dir que ploren exclusivament per la ferida catalanobasca, perquè el seu únic relat comença i acaba amb la paraula Espanya, dita –o cridada– en versió militar. Res més no se’ls coneix, perquè res més no els motiva.

Personalment, quan els Vidal-Quadras de torn parlen, servidora es fa les ungles, perquè uns individus que demanen que l’exèrcit ocupi Catalunya i que el president de la Generalitat sigui empresonat, no haurien de merèixer l’atenció de ningú. Personalment, em semblen residus ideològics tòxics. Però el cert és que erosionen el Partit Popular pel flanc essencial, com si el PP ja no fos la quinta essència de l’essencialisme espanyol. I a tot això s’afegeixen les mateixes famílies internes, les gavines de les quals sobrevolen alt i tendeixen a caure sobre els coloms del partit, com si fossin el pobre Esperit Sant que va alliberar el papa Francesc. Amb els Wert, els Gallardón i les Cospedal, al bo de Rajoy li queda poc marge. De manera que es pot entendre la dificultat del president: entre micròfons ultres, partits a la dreta extrema i insurrectes propis, qualsevol acció valenta sobre la qüestió catalana sembla d’una dificultat enorme.

Tanmateix, no és això liderar un partit i governar un país? No es tracta d’anar més enllà del soroll extern i la conspiració interna? El moment exigiria mirada d’estadista i aquesta mirada mai no hauria protagonitzat l’espectacle del cap de setmana. Lluny de ser un estadista, Rajoy va semblar el capità dels hooligans. La qual cosa aterra en el nucli central del problema: la falta de visió estratègica en la mirada del president. Els temps són èpics, complexos i grandiosos. El pitjor que pot passar és que els gestioni un mediocre.