• 28 ene. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Kepa Aulestia

Principis a mida

El vot dissident de tres parlamentaris del PSC i la crisi desencadenada entre els socialistes catalans ha coincidit en el temps amb el calendari establert pel comitè federal del PSOE per a la celebració de les seves primàries entre el setembre i el novembre del 2014. I tot això ha tingut lloc quan algunes veus populars plantejaven la possibilitat que el partit concedís llibertat de vot als seus diputats i senadors en la tramitació de la reforma de l’avortament. Fa anys que els socialistes de Catalunya i de la resta d’Espanya debaten sobre la democràcia al si del partit, sobre l’expressió de la pluralitat interna i sobre la participació ciutadana en els processos de designació de les candidatures electorals. L’última vegada ho van fer a la conferència política del novembre passat. En general, l’esquerra s’ha mostrat sempre més sensible i s’ha vist més qüestionada que la resta de l’arc ideològic pel que fa a aquestes qüestions. Però la seva superioritat moral sobre això es posa en dubte a causa de les seves pròpies contradiccions davant d’un centredreta que prefereix establir amb el seu electorat i les seves bases formes més rígides d’adhesió.

ÓSCAR ASTROMUJOFF

La barreja de pudor i morbo amb què s’observa la vida interna dels partits, posant cara a les seves tensions però evitant de jutjarles, tendeix a eludir el debat de fons sobre si una formació pot acollir una dissensió com l’expressada en la votació dels tres parlamentaris. Se suposa que la incomoditat generada es refereix més al significat polític de l’acte que al contingut literal de la iniciativa secundada per Elena, Geli i Ventura: al fet que van votar al costat d’altres grups. La sanció provisional de desposseir-los d’atribucions dins del partit i impedir-los que en siguin portaveus sembla més una empenta cap a fora que una invitació per continuar dins. L’espiral de greuges que s’engega en aquests casos dificulta el retrobament. Però si els partits tampoc no estan en condicions de suportar una desavinença ni quan una iniciativa no va enlloc –i aquest és el cas de la resolució aprovada pel Parlament–, valdria més que deixessin de parlar de llistes obertes. El vot preferencial que el PSOE defensa per desbloquejar les llistes, propugnant una reforma electoral, només tindrà sentit si els electes tenen un cert marge d’expressió dels seus matisos i discrepàncies una vegada ocupin els escons.

Arran del que ha passat al PSC i del debat sobre l’avortament al PP, Patxi López va declarar que era necessari distingir entre el vot de consciència per raons morals i la llibertat de vot sobre qüestions polítiques. Encara que no va semblar que cap socialista s’escandalitzés quan Jesús Posada va arribar a advertir –davant la sol·licitud de Celia Villalobos– que això “no hi cap en la votació d’una llei”. És inaudit que el president del Congrés commini els diputats a mantenir-se fidels a les indicacions del seu respectiu grup. Un exemple inquietant de fins a quin punt les institucions acaben obeint fins i tot en l’àmbit formal a la partitocràcia. Tornant a la tesi de López, la consciència seria la que dictaria la conducta de l’electe en temes com l’avortament o l’eutanàsia. El que no s’explica és per què les conviccions morals no poden arribar també a una partida pressupostària o a un article qualsevol del Codi Penal, per posar dos exemples. Es dóna per fet que quan això passa l’electe ha de renunciar a l’acta i/o abandonar el partit.

Es diu que la voluntat de l’electe està subjecta al compliment del programa que van secundar els votants. Es tracta d’un argument discutible en molts casos, i fal·laç quan el punt en discussió d’aquest pretès programa és inexistent o absolutament desconegut per a l’opinió pública. El PSC no es va presentar als comicis del 2012 anunciant que estava en contra de la transferència a favor de la Generalitat de la competència exclusiva de l’Estat en matèria de consultes via referèndum. Els partits tendeixen a mostrar-se comprensius i fins i tot entusiasmats davant la dissidència sempre que es produeix en les formacions rivals. I apel·len a la coherència, a la solidaritat interna i al compromís amb els electors quan els afecta a ells.

Els socialistes van celebrar la seva conferència política el novembre passat amb el missatge que es tractava d’una discussió d’idees i no de noms. Cal suposar que el debat sobre els noms es donarà amb les primàries, però d’una manera estranya. Tenint en compte que el programa del PSOE es va aprovar, les primàries decidiran sobre noms mancats d’idees pròpies, perquè les idees pertanyen al partit i ja estan escrites. No hi ha cap incongruència democràtica més gran que convertir la designació dels representants d’una formació política en una mena de selecció de personal.