• 30 ene. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Francesc-Marc Álvaro

Els suïssos la veuen possible

Fa sis mesos, un important banc suís d’inversions va convocar clients i possibles clients a una reunió celebrada al local del Cercle d’Economia per exposar les perspectives de negoci a càrrec d’un prestigiós analista financer espanyol, vingut expressament des de Madrid per fer aquesta xerrada. Quan es va obrir el torn de preguntes, la primera qüestió que va sortir del públic va ser sobre la independència de Catalunya. La resposta de l’analista a sou dels suïssos va ser tan clara com rotunda: “Nosaltres no preveiem aquesta possibilitat”.

La setmana passada, el mateix banc d’inversions va tornar a convocar clients i potencials clients al local del Cercle d’Economia i, altre cop, el mateix analista va fer una documentada exposició sobre les perspectives econòmiques per aquest 2014 que hem començat. La sorpresa general es va produir quan el ponent, sense necessitat de cap pregunta prèvia, va incloure la següent informació en la seva intervenció inicial: “La nostra entitat ha organitzat un equip de seguiment especialitzat sobre la situació de Catalunya per poder prendre les decisions que calguin en el moment en què un escenari d’independència o similar sigui irreversible”. L’aplom amb què parlava l’analista financer devia ser més que considerable perquè després, en el torn de preguntes, ningú no es va tornar a referir a l’assumpte de la secessió del territori català. En només mig any, un important banc d’inversions helvètic ha passat de no fer cap cas al procés sobiranista a crear un grup de treball monogràfic per estudiar i anticipar-se a un escenari d’una Catalunya separada d’Espanya. Em sembla que aquesta mena de fets són més rellevants i significatius que moltes de les coses que diuen i fan alguns actors polítics oficials de Barcelona i de Madrid. El món global i els observadors externs sense tants prejudicis descobreixen les dinàmiques de fons de la societat catalana. I no tots emeten missatges forçosament apocalíptics, com ha fet darrerament l’agència Moody’s, casualment després que Margallo hagi donat a conèixer el seu argumentari per ordenar la propaganda del Govern espanyol en contra del dret a decidir des de les ambaixades.

Tenim els suïssos per gent seriosa que treballa molt i endreçadament. Que la banca suïssa –pragmàtica i poc donada a fantasies com la que més– vegi possible una Catalunya independent és una notícia que ningú no hauria de passar per alt, ni els sobiranistes ni els unionistes, ni els que encara esperen una tercera via. En només sis mesos, els europeus que estan informats han començat a considerar d’una altra manera les notícies que arriben a casa seva des de Catalunya. Sigui l’impacte mediàtic de la Via Catalana, sigui l’acord polític entre diversos partits catalans per fixar la data i la pregunta del referèndum, sigui la presència del president Mas en mitjans internacionals, sigui l’esmentada ofensiva diplomàtica del Govern espanyol i del PP, o sigui l’evident perplexitat que provoca la comparació entre la gestió del cas escocès i del cas català, la realitat és que els suïssos (i altres europeus) que mouen diners pensen que parlar d’una Catalunya independent ja no és cap bestiesa ni cap impossible. Per molt que Rajoy, Rubalcaba i dotzenes de figures polítiques, empresarials i periodístiques s’hagin refugiat en aquest mantra en comptes de considerar la magnitud i els motius de la revolta pacífica que avui converteix en notícia Catalunya.

Que un banc suís d’inversions vulgui tenir-ho tot previst per si Catalunya se’n va d’Espanya no implica que les decisions que es prenguessin, arribat el cas, des de Zuric fossin favorables al camp sobiranista. Això també s’ha de subratllar, per evitar eufòries sobiranistes. Estem parlant dels interessos d’una firma que, com tothom en aquest gremi, detesta els escenaris potencialment inestables. Per això és normal que empreses de casa facin també les seves previsions i càlculs, tot i que no ho diguin.

El diner tendeix a espantar-se, més que d’una Catalunya independent, d’una transició que fos caòtica i plena d’incomptables querelles, tensions i bloqueigs entre Madrid i el nou Estat català. En aquest sentit, paga la pena recordar que el Govern de David Cameron, per calmar els nervis dels mercats internacionals, ja ha fet saber que el Regne Unit assumirà la responsabilitat de tot el deute públic net escocès en cas que els escocesos votin sí a la independència. Després, Londres i Edimburg negociarien la part “proporcional i justa” del deute britànic que l’Escòcia independent hauria d’assumir. Per evitar malentesos, s’ha repetit que el Govern britànic complirà amb les condicions dels contractes de deute emesos passi el que passi. Un joc net que no practica pas el Govern del PP, com demostra l’ocultació de les balances fiscals. El que està passant a Catalunya no és cap ficció, ni cap tacticisme partidista, ni cap bogeria col·lectiva, ni cap cortina de fum, ni cap malestar de temporada que s’esvairà amb amenaces, amb silencis o amb la promesa de concessions vagues que –com és públic i notori– ningú no ofereix. La gent que ens observa fredament des de Zuric i altres capitals ha entès que el moviment sobiranista es proposa una meta molt difícil, però digna de ser considerada seriosament. Queda dit.