• 30 ene. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • LLUÍS URÍA París. Corresponsal

Nou intent a França de promoure les llengües regionals

L’Assemblea Nacional aprova una iniciativa per canviar la Constitució

L’ús de les llengües regionals en l’Administració en cap cas serà exigible o obligatori

La qüestió de les llengües regionals a França torna a ser sobre la taula. I, com sempre que s’aborda aquest assumpte, el debat promet ésser viu i acalorat. L’Assemblea Nacional francesa va aprovar la nit de dimarts, per una abundant majoria de 361 contra 149 vots, una iniciativa per modificar la Constitució a fi de poder ratificar la carta europea de les Llengües Regionals, redactada el 1992, que França mai no ha validat pel veto del Consell Constitucional.

LIONEL BONAVENTURE / AFPL’Assemblea Nacional va votar dimarts una reforma constitucional a favor de llengües regionals

L’objectiu d’aquesta iniciativa, que té el suport del Govern socialista, és obrir el camí per reforçar la protecció i promoure l’ús de les llengües regionals. Segons un recompte realitzat el 1999 –l’únic semblant a un cens oficial que existeix–, a França es parlen un total de 75 llengües minoritàries, incloent aquí les diverses llengües regionals històriques –occità, bretó, cors, alsacià, català, basc, flamenc...–, el créole, els múltiples dialectes polinesis i les llengües de la població d’origen immigrant que no són oficials als seus països d’origen: de l’àrab dialectal al berber, passant pel romaní, l’armeni occidental, el jiddisch o el judeocastellà.

“Durant massa temps, França ha lluitat contra les llengües regionals, avui estimem que contribueixen a la nostra riquesa cultural”, ha declarat la ministra de Cultura, Aurélie Filippetti, al setmanari L’Express, on apunta algunes de les idees sobre les quals treballa el Govern.

Entre elles, reforçar l’ensenyament de les llengües regionals a l’escola pública i promoure –encara que no obligar, ni de bon tros no exigir– el seu ús en l’Administració, a més de facilitar la retolació bilingüe en els senyals de circulació o augmentar les competències de les regions en aquesta matèria...

En una mesura o una altra, tot això ja es fa en algunes zones de França, però sense cap cobertura legal. Del que es tracta és de blindar-ho i potenciar-ho, a fi d’evitar que les llengües regionals es perdin.

A diferència d’Espanya, a França els esforços uniformadors –dels Borbons primer i de la República després– van tenir èxit i les llengües regionals tenen avui una presència extremadament minoritària. I reculen any rere any. Un informe elaborat el juliol del 2013 pel Consell consultiu per a la promoció de les llengües regionals i de la pluralitat lingüística interna –encara sense fer un cens exhaustiu– constatava que la proporció de ciutadans que utilitzen exclusivament el francès en la seva vida diària assoleix el 87%, quan aquesta proporció era del 74% en la seva infantesa, la qual cosa indica que les noves generacions van abandonant progressivament les altres llengües.

El Govern és enormement caut en els seus plans. En cap cas la Constitució o les lleis no reconeixeran cap “dret col·lectiu” als parlants d’una determinada llengua, i els ciutadans no podran tampoc en cap cas exigir a l’Administració l’ús d’una altra llengua que la francesa.

En francès hauran de continuar-se redactant tots els documents oficials –encara que en alguns casos podran fer-se duplicats a una altra llengua– i el bilingüisme estarà exclòs de l’administració de justícia.

Malgrat tot, com sempre que s’aborda aquest assumpte, comencen a alçar-se veus alertant que aquesta iniciativa amenaça ni més ni menys que la unitat de França. “Aviat el francès ja no serà la llengua de la República”, escrivia ahir en to apocalíptic l’escriptor Gérard de Cortanze a Le Figaro.

Molts ho han fet abans que ell i molts d’altres ho faran després. Fa sis anys, l’Acadèmia Francesa ja va sortir amb les mans al cap per una iniciativa similar, que va considerar “un atemptat contra la identitat nacional”.

La iniciativa aprovada per l’Assemblea Nacional ha de passar ara el sedàs del Senat. Un tràmit delicat, perquè els socialistes –que han votat majoritàriament pel text– no tenen majoria, la resta de l’esquerra està fracturada i la dreta és majoritàriament contrària.

Fer previsions és tant més difícil com que les opinions estan dividides en tots els partits i hi pot haver –com ja hi ha hagut– vots dissidents. L’any 2008, el veto de la Cambra Alta ja va forçar un reconeixement de rang menor de les llengües regionals a la Constitució.