• 27 feb. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • JORDI BARBETA Madrid

La tercera via només es concep ara amb gestions polítiques secretes

PP i PSOE s’apunten la victòria amb escassa convicció en el debat menys brillant

LA QÜESTIÓ CATALANA “Fixades les posicions allunyades al màxim, ja només és possible acostar-se o trencar” LA DRETA El PP constata que el vent econòmic bufa a favor seu, però es veu altre cop sense aliats L’ESQUERRA El PSOE, satisfet amb el seu líder, però l’angoixa la pèrdua d’influència mediàtica

El discurs de Mariano Rajoy sobre la qüestió catalana en el debat de política general ha situat les posicions dels governs espanyol i català en el grau de màxim allunyament i qualsevol acostament només podrà propiciar-se a força de molta política i haurà de desenvolupar-se a partir de contactes secrets o secretíssims. El mateix portaveu de Convergència i Unió, Josep Antoni Duran Lleida, després de lamentar que Rajoy no hagi ofert cap alternativa a Catalunya, va admetre que l’única possibilitat d’explorar la denominada tercera via consistirà que “alguna cosa es mogui abans o després de les eleccions europees, però entre bastidors i no necessàriament en públic”. O sigui, que la tercera via serà subterrània o no serà.

El diputat Pere Macias, en el moment de lliurar la botifarra, convenientment embolicada, a Mariano Rajoy

Tot i que la posició del Govern espanyol sembla tancada i barrada, alguns diputats de CiU no ho interpreten de manera pessimista. “Ara estan fixades les posicions de partida, estan molt allunyades, però ja no ho poden estar més, així que a partir d’ara només hi pot haver acostament o ruptura”, assenyalava un membre del grup català. Però existeixen moviments dissuasius contra la ruptura, sobretot procedents del món econòmic i de la Unió Europea, que pressionen per promoure un acord. En aquests moments, amb la imminència de les eleccions europees, qualsevol moviment públic seria interpretat en l’àmbit de la dreta com un signe de debilitat del Govern espanyol, per això es considera fonamental realitzar gestions en secret que no puguin ser utilitzades pels sectors més extremistes per dinamitar-les. Tanmateix, precisament perquè el focus se situarà a l’escenari electoral, no es descarta que els interlocutors secrets aprofitin per treballar subterràniament a la recerca de la tercera via.

La fixació de posicions permet concretar en què podria consistir la tercera via: un acord polític previ sotmès a consulta dels catalans a partir d’una llei de consultes del Parlament declarada constitucional. Per arribar a això, la consulta no hauria d’incloure la independència entre les possibilitats de resposta, però l’acord sí que podria incloure una disposició addicional a la Constitució que reconegués la singularitat de Catalunya.

Però per si de cas i perquè ningú no s’enganyi ni es faci més il·lusions del compte, Rajoy, després de veure que alguns diaris

havien destacat l’obvietat que la Constitució es pot reformar com si fos la seva intenció, el president espanyol va aprofitar la seva intervenció final per deixar clar que no entra en els seus plans iniciar un procés polític d’aquestes característiques.

Rajoy es pot permetre una posició molt sòlida en la qüestió catalana, ja que té el suport explícit del PSOE. Rubalcaba va esmentar l’assumpte en la seva intervenció inicial de dimarts i Rajoy ni tan sols no va considerar necessari debatre amb ell sobre Catalunya. En la qüestió catalana les diferències entre PP i PSOE són sobretot formals i estètiques. En d’altres, no. En el seu debat particular, segurament el menys brillant de les últimes edicions, Rajoy i Rubalcaba van arribar a rivalitzar a veure qui ha dit més mentides en els últims anys i també a veure qui estima més la Guàrdia Civil.

Després del debat, els agitadors dels dos grups cantaven ahir victòria amb escassa convicció. La satisfacció del PP resideix en la constatació que no han perdut res i potser ha consolidat la seva posició hegemònica, però també és cert que el PP torna a navegar pràcticament sol amb tota l’oposició en contra desmentint el seu triomfalisme, amb l’excepció d’algunes bones paraules de Rosa Díez, la portaveu d’Unión Progreso y Democracia, que des dels bancs de la dreta es reben com la simpatia de l’escorpí per la granota.

L’objectiu de Rubalcaba era més intern que extern i des d’aquest punt de vista els diputats socialistes van expressar la seva satisfacció per la capacitat del seu líder de desmentir el triomfalisme de Rajoy i per exercir com el líder portaveu dels sectors més afectats pel rigor de la crisi i les polítiques d’austeritat. El problema de Rubalcaba mai no ha estat la seva habilitat oratòria sinó la facilitat que té el seu adversari per recordar-li el que feia i deia quan era al govern amb Zapatero. Amb tot, la preocupació que més angoixava ahir en l’àmbit socialista era la pèrdua d’influència mediàtica del principal partit de l’esquerra, especialment en la premsa de paper.