• 15 feb. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Juan-José López Burniol

Catalunya, 1414

Ara fa sis-cents anys, a Saragossa, Ferran d’Antequera va ser coronat com a Ferran I, rei d’Aragó

É s curiosa la cadència tricentenària de la història catalana, que carrega en l’acabament “14”. Perquè va ser a Saragossa, el dia 11 de febrer del 1414 –ara fa sis-cents anys–, quan Ferran d’Antequera va ser coronat com a Ferran I, rei d’Aragó. Pertanyia a la família castellana dels Trastàmara, el primer monarca de la qual va ser Enric II, fill bastard d’Alfons XI de Castella i de Leonor de Guzmán, la seva favorita. Quatre anys abans –maig del 1410– les despulles del rei Martí l’Humà havien estat enterrades a la catedral de Barcelona. La Corona d’Aragó no tenia rei. Els quatre fills legítims de Martí –Martí, Jaume, Joan i Margarida– havien mort. Només quedava Fadric, fill il·legítim i, per això, apartat aviat de les expectatives successòries.

Es va imposar llavors, per totes les terres de la Corona d’Aragó, un esperit de concòrdia admirable tendent a evitar el conflicte: la successió de Martí s’havia de resoldre d’acord amb els principis del pacte polític, un tret característic de la Corona heretat dels vells costums feudals catalans; el nou rei seria elegit per nou compromissaris –tres nomenats per les corts de cadascun dels tres regnes: Aragó, Catalunya i València–. Entre els quals va destacar el dominic valencià Vicenç Ferrer, el del ditet, que s’havia introduït en el cercle del rei Martí feia temps, i a qui no li agradava l’alta noblesa catalana i sentia una especial afecció pel patriciat urbà i els cavallers. Quatre aspirants van presentar candidatura: Jaume, comte d’Urgell, Lluís d’Anjou, Alfons de Gandia i Ferran d’Antequera.

Hi havia en joc alguna cosa més que la successió del rei; es decidia l’avenir de la Corona d’Aragó. A Catalunya, sense anar més lluny, l’alta noblesa estava de part pel pretendent d’Urgell, mentre que el patriciat urbà barceloní havia apostat per Ferran. Així les coses, els nou compromissaris es van reunir a Casp, l’abril del 1412, per elegir el nou rei per majoria, si bé era necessari que l’elegit l’hagués votat almenys un representant de cadascun dels tres regnes. Arribat el moment, després de ser eliminats els altres aspirants, van quedar el d’Urgell i el castellà. Dels valencians, un es va abstenir i els dos germans Ferrer –Vicenç, que va parlar, i Bonifaci– van votar per Ferran, igual com els tres aragonesos. Al de Trastàmara li faltava un vot. Tot depenia dels catalans. Va votar primer, després de parlar, el bisbe Sagarriga a favor del d’Urgell, igual com ho va fer Guillem de Vallseca. La decisió estava en mans de Bernat de Gualbes, un burgès de Barcelona. No va dir paraula i va votar per Ferran. Tot estava dat i beneït. Regnaria a l’Aragó, Catalunya i València un Trastàmara. Vicenç Ferrer ho va escriure així: “Jo, fra Vicenç Ferrer (...), un dels jutges designats pels Parlaments, afirmo segons el meu saber i poder que els Parlaments esmentats, els súbdits i vassalls de la Corona d’Aragó, han de prestar la deguda fidelitat a l’il·lustríssim i molt magnífic senyor Ferran, infant de Castella”. La llavor de la unió estava sembrada.

Aquest fet històric pot ser valorat des de diverses perspectives. Una –dominant en la historiografia catalana– considera que, amb el compromís de Casp, es van extingir dos impulsos polítics que havien fet possible l’hegemonia catalana: la col·laboració de la dinastia amb bona part de les classes dirigents del Principat i el protagonisme català en la confederació catalanoaragonesa. Per Soldevila, com per Rovira i Virgili, Casp va agreujar i impedir la recuperació d’una forta crisi, apuntada però no irremeiable.

Una altra perspectiva –atenta a les circumstàncies del moment– és la de Vicens Vives, segons el qual “els catalans es van inclinar per Castella amb la seguretat de trobar-hi una ajuda contra els adversaris ultrapirinencs. Els va acompanyar –i això també va determinar la seva opció– la il·lusió hispànica despertada pels humanistes. Creiem que aquest fet és irrevocable, malgrat la decepció històrica posterior: no haver trobat en la comunitat sorgida de la crítica peripècia del segle XV la correspondència desitjada”. Per Vicens, l’entronització dels Trastàmara no va comportar cap claudicació nacional catalana, ja que va ser, en bona mesura, conseqüència de les lluites entre sectors de les classes dirigents enfrontats de resultes de la crisi econòmica.

I una última perspectiva, de matriu castellana, considera –com va escriure Theodor Mommsen en La història de Roma– que “la història de tota nació (...) és un vast sistema d’incorporació”, i, en conseqüència –com va defensar Menéndez Pidal–, que el compromís de Casp va ser “l’autodeterminació d’un poble”, en la qual va elegir restablir una idealitzada unitat peninsular del període visigòtic. És cert que les interpretacions són lliures. Tant com que les persones i els pobles som fills dels nostres propis actes.