El Punt Avui

Les catxes dels tafurs

16/02/14 02:00 ENRIC SERRA

Un tafur és un jugador aventatjat perquè fa trampes, perquè és l'amo del joc o per les dues coses. No és desencertat, doncs, que en diguem així dels qui, des de qualsevol de les formes de poder, proven de tenir sota control el joc democràtic a l'Estat espanyol. Els grans grups de comunicació i els seus periodistes i col·laboradors; la majoria dels partits polítics que troben en l'anticatalanisme un esquer per pescar vots, banquers i empresaris que només volen fronteres als paradisos fiscals... Tots ells conxorxats i conxarxats en interessos creuats i connivències pactades que acaben esclafant més persones que no pas en fan de felices.

Sempre entossudits a voler-nos fer jugar amb cartes marcades partides que sempre perdem, els tafurs estan inquiets perquè ni les seves cartes, ni les seves regles i trampes no els permeten estar segurs de poder-se assegurar el domini del joc i de la timba. Tant és així que han hagut de recórrer a dos clàssics estratagemes. Un és la catxa: fer veure que tenen uns trumfos que els asseguren la victòria i mirar d'espantar a qualsevol que gosi pensar que els pot guanyar la mà i la partida, escampant la brama de les set plagues que han de caure sobre els catalans. L'altre són els sicaris: convocar la presència activa de personatges intimidadors que facin témer als agosarats que es prendran represàlies sense miraments ni discerniments contra els que gosin jugar pel seu compte amb les seves pròpies regles de joc.

I aquí els teniu: el dread team (Rajoy, Montoro, Cospedal, Ruiz Gallardón, Sáenz de Santamaría, De Guindos, Moratinos....); la banca que argumenta per passiva (“No preveiem cap escenari diferent de l'actual”); el lobby de directius alemanys que parlen a títol individual i són desmentits a títol corporatiu; els capdavanters de la patronal que deuen al Partit Popular l'actual i desaforat hàbitat laboral; i els dialoguistes (PSC, UDC) que es posen a l'avantguarda de pactes que per als catalans són sinònims de fre i de renúncia i per als espanyols, garantia de continuïtat. La qüestió és saber si encara queda algú que es deixi impressionar.

Darrera actualització ( Diumenge, 16 de febrer del 2014 02:00 )