• 22 feb. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Carles Casajuana

Xoc de trens?

Espero que arribem a una entesa que ens permeti estar orgullosos de com hi hem arribat

Amics de Madrid i estrangers em pregunten sovint què passarà: hi haurà xoc de trens? Se celebrarà la consulta el 9 de novembre? Com acabarà, això?

M’ho pregunten amb afecte i, de vegades, amb preocupació, però sempre amb una gran curiositat. No és fàcil respondre, però jo intento fer-ho amb equanimitat, explicant no el que vull que passi sinó el que, honestament, em sembla més probable que passi –com si fos una partida d’escacs– i dient per endavant que em fa l’efecte que la qüestió de l’encaix –o no– de Catalunya a Espanya no es resoldrà en nou mesos ni en un any o dos.

En el futur immediat, hi ha quatre dates importants. La primera serà el dia que el Congrés dels Diputats denegarà la delegació de competències a la Generalitat per a celebrar el referèndum. Aquell dia veurem un missatge inequívoc, amb un vuitanta per cent dels diputats espanyols dient que no a la consulta. La segona –que segons com podria ser la primera– és la de les eleccions europees, que ens permetran veure si CiU conserva la primera posició a Catalunya o l’hi pren ERC i si, a tot Espanya, guanya el PP o el PSOE. Depenent del resultat, Mas pot quedar afeblit a Barcelona i Rajoy, a Madrid. La tercera, la Diada, que aquest any coincidirà amb el tercer centenari de l’11 de setembre del 1714. Es pot imaginar que la manifestació de suport a la consulta serà tan multitudinària com la de l’any passat, o més. La quarta serà el 18 de setembre, dia del referèndum a Escòcia. Una victòria del no per més d’un 60% serà una gerra d’aigua freda pels independentistes a Catalunya. Si el resultat és una victòria del no per poc marge, hi haurà interpretacions diverses i l’impacte es diluirà. Si guanya el sí, la temperatura a Catalunya pujarà radicalment.

A partir d’aquí, què passarà? El Parlament aprovarà la llei catalana de consultes i el Govern de la Generalitat convocarà –o intentarà convocar– la consulta. Per parar-la, el Govern espanyol recorrerà al Tribunal Constitucional i Artur Mas, com ja ha anunciat, convocarà unes eleccions plebiscitàries. Les convocarà el mateix 9 de novembre? Dependrà del que hagi passat d’aquí a llavors, en particular dels resultats de les eleccions europees i del referèndum a Escòcia. Si no les convoca immediatament, pot optar per convertir les municipals de la primavera del 2015 en un plebiscit sobre la independència. A Espanya, les eleccions municipals sempre han estat perilloses. Qui ho dubti, que pensi en les del 14 d’abril del 1931, que van tombar la monarquia. També pot esperar a convocar-les després de les eleccions generals, per veure si el PP perd la majoria absoluta i hi ha un govern més favorable a les tesis catalanes. Mentrestant, la Generalitat i el Govern central aniran negociant (no negociar és també una manera de negociar).

Les eleccions, plebiscitàries o no, són sempre eleccions. Els candidats, tant si es presenten amb el mateix programa com si no, el que volen és sortir elegits ells. Això vol dir que els partits favorables a la independència, encara que es presentin amb un programa comú, provaran de convèncer els ciutadans que els votin a ells i no als altres.

A més, com que el mapa polític català està molt fragmentat, és difícil que els resultats no admetin lectures diverses. Per poc que puguin, a Barcelona tots els partits intentaran declarar victòria, i a Madrid, el Govern i els partits contraris a la consulta diran que les eleccions són eleccions i no referèndums i que de tota manera les diferències entre els partits catalans no mostren una postura unitària a favor de la independència, etcètera. No serà pas el primer cop que els partits interpretin de forma contradictòria els resultats d’unes eleccions, oi?

En tot cas, el que les urnes diguin farà decantar la qüestió cap a una banda o l’altra, però si els ciutadans trien una opció de canvi (independència o tercera via), caldrà negociar-la. Si encara no hi ha hagut eleccions generals, el Govern espanyol pot optar per convocar-les, anticipadament o no. De nou caldrà veure què diuen les urnes. Si les enquestes no s’equivoquen –que es poden equivocar, i molt–, el partit guanyador haurà de governar en coalició. Amb una coalició PP-UPyD, el xoc frontal estarà servit. Una coalició PP-PSOE potser podria negociar una tercera via. També és possible que el partit guanyador necessiti els vots de CiU.

Sigui com vulgui, la qüestió s’allargarà, es negociarà –públicament o no– i l’última paraula la tindrem en tot moment els ciutadans. Com ha de ser. Democràticament, civilitzadament, encara que es produeixi algun estirabot de tant en tant. Aquest és el meu pronòstic. Segur que m’equivocaré en moltes coses.

Ja se sap, fer prediccions és molt difícil, especialment sobre el futur. Però espero que arribem a una entesa que, encara que no faci tothom content, ens permeti estar orgullosos de com hi hem arribat.