• 23 mar. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • RAFAEL RAMOS Glasgow. Corresponsal

L’Escòcia INDECISA

DEMOGRAFIA La majoria dels que dubten són habitants de Glasgow i la seva perifèria industrial MODEL SOCIAL Molts escocesos no senten hostilitat envers Anglaterra, però sí cap als ‘tories’

A Catalunya hi ha votants que fins fa poc no eren independentistes, però que s’han convertit per la rebolcada a l’Estatut i el desequilibri de la balança fiscal, perquè se senten ignorats, menystinguts o faltats al respecte per tots els estaments del poder central: l’executiu, el legislatiu i el judicial. Perquè no veuen possible una relació equilibrada amb Madrid. Perquè han perdut la fe en Espanya.

Treballadors de les drassanes BAE, de Govan, surten de les instal·lacions després d’anunciar-los que reduirien la plantilla el novembre passat

A Escòcia hi ha votants que encara no són independentistes, però que dubten a convertir-se a la causa després de quatre anys de govern conservador a Londres, frustrats i farts per la destrucció sistemàtica de l’Estat de benestar, la privatització de la medicina i la sanitat públiques, la devaluació interna, les reduccions salarials i de pensions perquè les empreses tornin a tenir beneficis i baixin els números de l’atur, la substitució de les feines segures i ben pagades per altres de precàries i mileuristes, l’empetitiment de l’Estat i la seva renúncia a tota pretensió distributiva, la desaparició del concepte de solidaritat.

Són, majoritàriament, votants laboristes tradicionals desil·lusionats pel gir a la dreta del seu partit des dels temps de Tony Blair, i la seva transformació en una espècie de conservadors descafeïnats que matisen algunes de les seves propostes més radicals però que no qüestionen en absolut els valors del capitalisme.

I que, sense tenir una inclinació natural al sobiranisme, se senten més pròxims als postulats socialdemòcrates del Partit Nacional Escocès (SNP), de centreesquerra, i es pregunten si han de sacrificar la unitat del país per deslligar-se del Govern de Cameron i dels futurs governs de Londres.

Aquests electors viuen majoritàriament a l’East End industrial de Glasgow, i a les barriades perifèriques com Clyde, Esat Kilbride o Dunbarton. A Govan, el barri de les drassanes on va créixer sir Alex Ferguson (exentrenador del Manchester United). A capitals de la revolució industrial, com Paisley, on les carcasses de les antigues fàbriques tèxtils envolten l’estadi de Saint Mirren. A Parkhead, al voltant del camp del Celtic. A Ferguslie, Possil i Keppochhill, tres de les àrees més deprimides del Regne Unit. A la Red Road, on l’any passat van demolir vuit gratacels coneguts com les torres roges, que allotjaven gran nombre d’immigrants, però no per això ha disminuït la misèria. Simplement han decidit tocar el dos.

“Tota la vida he cregut en la solidaritat de les classes treballadores, i que els obrers i els aturats de Glasgow hem de fer pinya amb els de Newcastle, Manchester i Liverpool, en comptes d’obrir una bretxa amb ells, i per això m’oposava a la independència d’Escòcia –explica Magnus Auld, un dirigent sindical de Paisley–. Però estic canviant d’idea, i com jo molta gent que conec. El Partit Laborista ja no ens representa, i els tories són només la veu de la City, de la patronal i de les classes acomodades del sud-est del país (Kent, East Sussex, Surrey...). Ens hem quedat orfes. L’SNP, potser no és la panacea, però propugna una Escòcia socialdemòcrata més justa amb la qual ens resulta més fàcil identificar-nos”.

Les últimes enquestes d’opinió apunten un 53% de suport a què Escòcia continuï sent part del Regne Unit, un 35% a favor de la independència, i un 12% d’indecisos. La major part d’aquests indecisos són de Glasgow i la seva perifèria, de barris populars tradicionalment controlats pel Labour, però que ja en les últimes eleccions escoceses van causar sensació i van elegir polítics de l’SNP com els seus representants tant a Westminster com al parlament autònom de Holyrood. I que van ser decisius per convertir Alex Salmond en primer ministre del país. Faran ara un pas més enllà i votaran per la secessió?

Els 18 punts a favor del no en aquest últim sondeig fan semblar bastant improbable que Escòcia es pronunciï per la independència a mitjans de setembre. El tomb hauria de ser enorme. Però si la majoria d’indecisos optés per l’opció sobiranista, el sí podria superar fins i tot el 40%.

“Per a l’SNP no es tracta d’una cursa de cent metres, sinó d’una marató –assenyala l’analista Stephen McCurran–, per anar conquerint a poc a poc els qui dubten. Els seus líders saben perfectament que el referèndum probablement el perdran, però la qüestió de la sobirania no quedarà per això aparcada durant generacions com va passar al Quebec.

L’autonomia ja ha afavorit l’independentisme, perquè ha creat un gust per la gestió dels afers propis des de la proximitat d’Edimburg en comptes de des de la llunyania de Londres.

La plena sobirania fiscal propiciarà encara més la sensació que el país pot gestionar perfectament la seva economia, sense que passi res, i dissiparà la por que ara estimula Londres. És important és que hi hagi una progressió, encara que sigui lenta”.

Les classes treballadores de Glasgow són la peça essencial d’aquest puzle. “La independència –opina Ewen MacAskill, un periodista de The Guardian que ha tornat a Escòcia després de passar set anys als Estats Units– no es decidirà a Aberdeen (on hi ha la indústria del petroli), ni als pobles remots de les Terres Altes, ni entre els intel·lectuals d’Edimburg, sinó a Glasgow i els seus barris obrers. He trobat la ciutat molt canviada, i entre els meus amics i familiars hi ha independentistes que abans no ho eren. I molts indecisos”.

El paisatge de Govan, Parkeaed, Dunbarton o East Kilbride no és particularment edificant per a l’esperit, i ajuda a explicar per què les seves estadístiques en matèria de mortalitat infantil, pobresa, esperança de vida (63 anys per als homes, cinc menys que en el conjunt d’Escòcia), obesitat, consum de drogues, delinqüència, inseguretat i alcoholisme figuren entre les pitjors de tot Europa Occidental. Locals buits que fa mesos que no es lloguen. Botigues de tot a cent. Pubs amb les portes i finestres cobertes de cartó pedra. Cues als centres per cobrar el subsidi de l’atur.

Hi ha barris dels afores (els blocs d’apartaments sinistres es veuen des del cinturó de ronda) als quals no arriba cap tipus de transport públic, sense botigues ni supermercats, i l’abastament dels quals depèn de camionetes que hi van un cop a la setmana i posen preus desorbitats a la carn, el peix i les verdures frescos. Ciutats sense llei, paradís dels narcotraficants, on no hi entra ni la policia.

“Ja no és una qüestió d’independència o no independència, és una qüestió del model de societat que volem –diu Martin Strachan, un estudiant de Ciències Polítiques de la Universitat de Glasgow–. A Escòcia hi ha una tradició col·lectivista de la qual manca Anglaterra, per això Thatcher va ser detestada des del primer moment, a Blair li vam veure el llautó abans que ningú, i els conservadors manquen pràcticament de representació”.

“Salmond i l’SNP no són perfectes –afegeix Strachan–, però entenen el país d’una manera que resulta completament aliena al primer ministre Cameron o al líder laborista Ed Miliband. Conec molta gent que se sent còmoda amb la idea del Regne Unit, amb la reina i tota la parafernàlia, la qual dóna suport a equips de futbol de Londres o Manchester. Però detesta els actuals polítics anglesos i es planteja desvincular-se’n com sigui”.

Així pensa Joshua Hamilton, un escocès negre d’origen caribeny, i ho explica al pub The Louden de Kent Road, una de les principals artèries del deprimit East End de Glasgow: “Vaig venir a aquest país com a immigrant, i la meva naturalesa és universalista, vull un món més ampli en comptes d’un món més estret. Però Cameron i el seu Govern de coalició m’estan empenyent a votar per la ruptura, perquè només defensen els interessos de les elits, l’aristocràcia, la banca, la City, els empresaris i els poders establerts. El que pretenen és minimitzar l’Estat. I potser és millor un país més petit amb un Estat més gran, que un país més gran amb un Estat més petit”.