El Punt Avui

Idees il·legals

01/04/14 02:00 MELCIOR COMES
L'associació que dirigeix la senyora Forcadell té tot el dret a proclamar el seu ‘full de ruta', sigui un paper enraonat o una poca-soltada
Altres articles de l'autor

En els països amb una certa tradició democràtica el paper d'una organització com l'Assemblea Nacional Catalana no seria en cap moment qüestionat. L'ANC fa una funció en aquest procés, al costat d'altres instàncies, com Òmnium Cultural, moltes de les quals –les que porten la batuta– deriven la seva legitimitat del vot democràtic. L'associació que dirigeix la senyora Forcadell té tot el dret a proclamar el seu ‘full de ruta' –o com li'n vulgueu dir–, sigui aquest document un paper enraonat o una poca-soltada. Ningú està obligat a escriure coses intel·ligents, a plantejar alternatives raonables o a fer pressió en un sentit defensable. L'ANC fa la seva feina com a lobbyindependentista, i no ens ha de sorprendre que fent pressió a favor de la sobirania plena del país pequi d'excés de zel o d'una certa intransigència. Què es pot esperar?

A tots els països del món existeixen aquesta mena d'instàncies. Només aquí són qüestionades quan estiren en un sentit que no interessa. La FAES pot publicar tota mena de documents sobre els seus plans centralistes i espanyolistes, i a ningú des del catalanisme se li acudiria dir que aquest think tanks'ha d'il·legalitzar, per molt que no es comparteixin els seus postulats o que fins i tot vagin en contra de l'autonomia constitucionalment assentada. Des del govern espanyol no han considerat oportú tallar d'arrel qualsevol rumor sobre la possible il·legalització de l'ANC. Al contrari, han empedrat el camí perquè els senyors de Manos Limpias acabin fent de la senyora Forcadell una figura sacrificada, la màrtir que va obrir el camí cap a l'estat propi. Amb opositors com aquests no es necessiten campanyes publicitàries; hi ha enemistats que són fructíferes; hostilitats que desperten simpaties. Aquesta és la dialèctica de l'espanyolisme intransigent.

I amb tot això que el portaveu del PP en el Congrés, el senyor Alonso, es destapa com a demòcrata de soca-rel: “tan dolent és imposar les coses per la força com per mitjà de les urnes”, ens diu. El mapa mental que es desprèn d'aquesta frase és espaordidor. Segons aquest demòcrata, la voluntat catalanista sempre està viciada, s'expressi per la violència o per mitjà del vot. És absolutament increïble: una mostra d'un ultranacionalisme d'aquesta entitat no la trobem més que en les proclames d'UPD, que deixa en pàl·lid patriotisme democràtic les posicions de l'ANC.

A l'hora de comparar intransigències, les de l'espanyolisme són tan desorbitades que fins i tot els nostres radicals sobiranistes semblarien molt moderats –massa– en cas de parlar en castellà i defensar la posició contrària. El que necessita l'espanyolisme és una senyora Forcadell a l'inrevés: algú que defensi una certa idea de l'Espanya unitària però sense aixecar la veu i amb parauletes perfumades.

Tanmateix, tot el que acaben trobant són les diatribes emfàtiques d'un personatge com Rosa Díez, que mescla en les seves paraules tota mena de contrasentits, sempre per acabar allà mateix: la necessitat de vetllar, peti qui peti, per la unitat no ja d'Espanya sinó d'una certa idea d'Espanya. En certs discursos ja es confon la unitat territorial amb l'harmonia de visions del món: qui no vegi Espanya com jo ho faig és perillós, una amenaça per a los españoles desamparados de Cataluña.

Tot plegat forma part d'un tarannà que en cap cas pot acceptar el diàleg i la contraposició d'arguments vàlids, simplement perquè es basa en la deslegitimació automàtica i cega de l'altre. Quan ens parlen de diàleg s'hauria de tenir tot això molt en compte.

Darrera actualització ( Dimarts, 1 d'abril del 2014 02:00 )