• 1 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Fernando Ónega

Bellíssim, però dubtós

Dono per descomptat el que resultarà del debat del proper dimarts dia 8 a Madrid: el 80% del Congrés dels Diputats, més o menys, dirà que no. Com que aquestes són les regles del joc, i s’hi va voler sotmetre la Catalunya sobiranista, caldrà acceptar el resultat. Si, malgrat tot, es vol fer la consulta, caldrà buscar una altra via. I si aquesta via no pot ser legal, caldrà trobar un procediment il·legal. O renunciar a la consulta, no hi veig cap alternativa. Esperem, de tota manera, a veure què es diu i es proposa, perquè la política continua sent l’art del possible. I mentre esperem, em conformo amb el mínim: que tot sigui civilitzat, decent, seriosament jurídic i delicadament patriòtic. Patriòtic català i patriòtic espanyol.

Em preocupa més una cosa que estic llegint últimament en aquest i altres diaris: aquesta sembra d’esperança, sorgida de la sentència del Tribunal Constitucional, segons la qual una reforma de la Constitució ho podria resoldre tot. És a dir, que els constituents entrarien en un període de bondat absoluta, es tornarien comprensius i generosos per una part i l’altra, i s’arribaria al consens que tancaria amb una abraçada el llarguíssim conflicte. Ja no parlaríem més de ruptura d’Espanya ni de divisió de la societat catalana! I si Catalunya digués adéu, ho diria igualment amb una abraçada i entendridora cordialitat!

No ho sé… Si la iniciativa de reforma de la Constitució sorgís del Govern o del Parlament català, seria per buscar el mateix objectiu d’un Estat propi que ara es pretén. Per tant, és dubtós que el Partit Popular i el Partit Socialista Obrer Espanyol s’avinguin a desdir-se de tot el que han defensat fins avui i acceptin el dret d’autodeterminació, encara que es digui dret a decidir. Si la iniciativa sorgís del Govern espanyol o del Congrés dels Diputats, seria estranyíssim que la plantegessin per facilitar una futura secessió. Per això m’inquieta aquesta nova il·lusió que el desig tracta d’imposar a la realitat previsible. No la rebutjo, Déu me’n guard: tot el que sigui obrir vies és magnífic. Però compte: les grans esperances poc fundades solen acabar en grans desenganys.