• 1 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Isabel Garcia Pagan igarcia@lavanguardia.es

El dèficit de tots

L’estabilitat pressupostària és més difícil si la teva liquiditat depèn d’un altre

Amb el discurs de la recuperació econòmica com a bandera, el Govern de Mariano Rajoy exhibeix amb satisfacció les previsions de creixement que, com les del Banc d’Espanya, superen les del mateix Executiu per a aquest any. Fa mesos que el ministre d’Economia, Luis de Guindos, es va atrevir a convertir en eslògan internacional allò d’“Espanya ha tornat”, però amb el tancament pressupostari del 2013 s’evidencia que la processó continua transcorrent per dins. Davant l’ostentació d’èxit reformista, després de fer miques el programa electoral del PP, d’apujar impostos, després de tres anys de retallades en serveis socials i ocupació pública, la diferència entre ingressos i despeses se situa només 2,4 punts per sota del dèficit que va deixar l’Executiu anterior. I davant el discurs que Espanya és un dels Estats més descentralitzats, l’administració central va ser el 2013 la responsable de més del 80% del dèficit, mentre que les comunitats autònomes, que gestionen els serveis que suposen un terç de la despesa pública, van generar-ne menys del 20%. És una constant en el repartiment dels sacrificis. Des del 2010, el gruix de l’esforç per reduir el dèficit a Espanya ha recaigut en les autonomies, que, entre amenaces d’intervenció des del Ministeri d’Hisenda, han assumit mesures per retallar-lo fins a un 52%, mentre que l’Estat només l’ha reduït un 5%. De fet, el 2013 l’administració general de l’Estat ha estat l’única que ha augmentat el seu marge de dèficit en relació amb el 2012.

Si per a Benjamin Franklin saber com gastar menys del que es guanya és trobar la pedra filosofal, tres segles i unes quantes crisis després, es continua buscant la fórmula de l’estabilitat pressupostària de les administracions. Més encara si la liquiditat de les unes depèn de les decisions de les altres. La Generalitat va decidir posar límit a les retallades per salvaguardar els serveis públics fonamentals, i la reducció de la despesa a les conselleries i el sector públic va quedar en 1.430 milions, incloent-hi, això sí, la supressió en solitari per segon any consecutiu de la paga extra dels seus funcionaris. Després hi ha les pedres al camí: la reducció de les transferències finalistes per part de l’Estat (776 milions des del 2010), l’augment de la despesa de la Generalitat que comporta la pujada de l’IVA (264 milions en dos anys) i les regulacions estatals que limiten el marge d’ingressos de l’administració catalana.

Amb la promesa de publicar les balances fiscals oblidada i la confirmació que el nou finançament autonòmic no permetrà cap singularitat més enllà de les ja consagrades, no hi ha reforma fiscal que serveixi per identificar i curar les ferides de la caixa de la Generalitat.