2014 0402. Paraula de Rouco


  • 2 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

Paraula de Rouco

Deia una usuària de Twitter, @juliabrando, que Rouco Varela és la prova que Déu no existeix

Abans d’aquell tètric dia de la victòria resulta una coincidència realment celestial. El més brutal és que per l’arquebisbe de Madrid el temps de Suárez no se situa als setanta, sinó als trenta, ergo el que va passar després de la victòria, l’assentament d’un règim que va anar casa per casa i poble per poble imposant l’odi i el dolor, és una ximpleria que no mereix ressenya. Com és possible que Rouco pugui embrutir d’aquesta manera, i davant totes les institucions de l’Estat, la figura d’un home que justament volia trencar amb tot el que va significar la victòria? Com és possible que sigui un militant de la dreta més venjativa qui oficiï la missa en record d’algú que va obrir la mà al bàndol perdedor? Amb aquest segell final, Rouco ha embrutat el llegat de Suárez, l’home a qui, per cert, els sacerdots del règim negaven la comunió perquè “pactava amb els rojos”.

Sant tornem-hi amb allò de la normalitat. En un país normal, plenament assentat en els valors democràtics, és impensable que passi una cosa així. Primer, perquè hauria escandalitzat tots els estaments públics, i no he sentit ni un sol lament. Segon, perquè l’escàndol ciutadà hauria estat majúscul, i probablement hauria avergonyit l’arquebisbe mateix. Tercer, perquè és una maldat diabòlica utilitzar la por de la guerra per espantar les idees democràtiques d’altres. I finalment, perquè als països normals els que han defensat un dictador no tenen altaveu públic. Però a Espanya, la fundació que glorifica un dictador rep diners públics i els seus sequaços feixistes porten els demòcrates als tribunals.

En fi, una carrerassa, la de Rouco Varela: del sota pal·li franquista a l’ús pervers, brut i sense escrúpols del desig conciliador de Suárez. Si això no és utilitzar el nom de Déu en va, no sé què ho pot ser. otser és alguna tendència al masoquisme, però ahir vaig començar el dia escoltant l’al·locució que va fer el “locutor soldat” Fernando Fernández de Córdoba l’1 d’abril del 1939, a les 23.15 hores. Amb les seves famoses paraules, “cautivo y desarmado el Ejército Rojo...”, va donar per finalitzada la guerra. Per al bàndol feixista començava la victòria; per al bàndol derrotat començaven dècades de mort, exili, repressió i presó. Va ser tan massiva la mort i tan llarga la repressió, que encara avui hi ha persones que cerquen els familiars desapareguts a les cunetes de l’oblit.

Comments