El Punt Avui

Anglaterra, al rescat

Cinc anys després de la caiguda de Barcelona, Anglaterra va estudiar ocupar Catalunya i restablir-li els drets perduts amb el Tractat d'Utrecht

La descoberta del politòleg Manuel Manonelles es fa pública coincidint amb el tricentenari de l'inici del debat sobre el cas dels catalans a Westminster, que va optar per deixar-los perdre la guerra

02/04/14 02:00 BARCELONA - RICARD PALOU
Les referènciesal cas dels catalans van ser constants a la literatura i la premsa anglesa fins al segle XIX

Cinc anys després del final de la Guerra de Successió i de la caiguda de Barcelona a mans de les tropes borbòniques, l'11 de setembre del 1714, Anglaterra va estudiar l'ocupació de Catalunya i restablir-hi els drets i les institucions abolides arran de la derrota i del tractat d'Utrecht, firmat un any abans. Coincidint amb el tricentenari del debat sobre el cas dels catalans al Parlament de Westminster, que va començar avui fa tres-cents anys, el politòleg i professor associat de relacions internacionals a la Universitat Ramon Llull Manuel Manonelles i Tarragó (Sabadell, 1975) ha trobat indicis d'una operació que va ser finalment avortada, i que hauria respost a l'objectiu d'assegurar-se el suport dels catalans en la guerra de la Quàdruple Aliança (1718-1720) que Anglaterra, França, els Països Baixos i l'Imperi Austríac van lliurar el 1718 contra Felip V quan aquest va intentar recuperar els territoris perduts per l'entesa d'Utrecht. Tangencialment, l'estratègia li hauria servit al govern britànic per donar resposta a les pressions d'una part de la societat anglesa, que li continuava retraient que hagués abandonat els catalans el 1714, incomplint les condicions del Tractat de Gènova. Aquell acord, firmat el 20 de juny del 1705, havia de facilitar el desembarcament de les tropes austriacistes a la costa catalana. A canvi, la corona anglesa es comprometia a respectar els drets i les institucions de Catalunya, que, amb la firma del pacte, entrava de ple en la Guerra de Successió. El setge de la Seu d'Urgell i el de Roses (1719) serien dos exemples de l'ofensiva plantejada pels governs britànic i francès, i que finalment s'hauria desestimat, segons indicis recollits per Manonelles, estudiós de la dimensió anglesa del que ha passat a la història, com el cas dels catalans i impulsor del web www.ambaixadadalmases.cat sobre aquell episodi.

La discussió plantejada pels diputats whig –lliberals– a Westminster va ser acalorada i no va satisfer els anhels d'una gran part de l'opinió pública anglesa. Nombroses publicacions i escrits de l'època reflecteixen l'admiració que l'esperit de lluita dels catalans va despertar entre la població. En són una mostra les dues publicacions aparegudes entre març i setembre del 1714. A The Case of the Catalans Considered, després d'al·ludir a la responsabilitat contreta pels britànics en haver encoratjat els catalans a la rebel·lió i a la falta de suport que van tenir, es deia: “Els seus avantpassats els van llegar els privilegis de què gaudeixen des de fa segles. Ara han de renunciar-hi sense honor i han de deixar, després d'ells, una raça d'esclaus? No; prefereixen morir tots; o la mort o la llibertat, aquesta és la seva decidida elecció. [...] Totes aquestes qüestions toquen el cor de qualsevol ciutadà britànic generós quan considera el cas dels catalans... La paraula catalans no serà sinònim de la nostra deshonra?”

Mesos després, la mort de la reina Anna, l'1 d'agost del 1714, i l'ascens d'una majoria al Parlament van reactivar un debat que explica, en part, la llarga resistència dels barcelonins, que fins a l'últim moment van esperar alguna cosa més que indiferència per part dels seus antics aliats. Pau Ignasi de Dalmases i Ros, que l'any 1713 va sortir de Barcelona com a ambaixador de les autoritats catalanes amb destinació a Londres, va mantenir una llarga correspondència durant el seu periple. Una comunicació difícil per la guerra i per la distància que van provocar un gran nombre de situacions curioses. La més tràgica, la carta que la regència britànica li va enviar el 6 de setembre del 1714 anunciant-li la seva intenció d'ordenar a tots els seus vaixells repartits per la Mediterrània que es concentressin al port de Maó, des d'on prepararien la defensa de Barcelona. Una maniobra que Anglaterra no va ser a temps de fer, i que posteriorment va deixar estar per la voluntat dels seus governants d'aplicar una política de fets consumats.

Les referències al cas dels catalans van ser constants a la literatura i la premsa anglesa fins al segle XIX i ha tornat a ser actualitat en els últims anys, a propòsit del procés sobiranista. El 14 de juliol de l'any 2010, per exemple, catorze diputats al Parlament de Westminster representants del País de Gal·les, Escòcia, Irlanda del Nord i Anglaterra van presentar una moció de suport al dret a decidir de Catalunya. Al Principat, una comissió ciutadana ha publicat un llibre sobre el cas i recull adhesions per transmetre el seu agraïment a aquells diputats.

Manonelles va presentar la seva descoberta en un acte acadèmic sobre el cas del catalans celebrat aquest dilluns al vespre a la Casa de l'Ardiaca, seu de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona que, en el marc de la commemoració del Tricentenari, acull l'exposició Després d'Utrecht, una Barcelona sentenciada. 1713-14. A més del politòleg, van intervenir en la taula moderada pel director de l'arxiu, Xavier Tarraubella, Quim Torra, director del Born Centre Cultural, i Joaquim Albareda, catedràtic d'història de la UPF.

Darrera actualització ( Dimecres, 2 d'abril del 2014 02:00 )