• 4 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Joan-Pere Viladecans

Fa un temps

Poques coses hi havia més commovedores que sentir un senyor progressista madrileny, castellà antic o habitant de la Meseta, posar-se melós i comprensiu amb la “qüestió catalana”. Amb el “tema de Catalunya”. Amb “la pluralitat lingüística”. Era entendridor –us en recordeu?–. Polítics transicionats, intel·lectuals, artistes, filòsofs… o sigui, per entendre’ns: els abajofirmantes habituals en tot manifest reivindicatiu. On deuen ser, ara? Fins i tot el senyor González i el seu mosso d’espases Guerra van dir en públic allò que explicava Joan Fuster: “Catalans, no us preocupeu. Ja us donarem l’autonomia, ja”.

Els socialistes, de pana i ànsia, van arribar al poder i es van dignar a amanir els seus governs amb alguns ministres catalans de casa bona, amb ambició però ja sense pana. Tot un detall. En plena movida, aquells eren temps d’intercanvi, de curiositats mútues. De taules rodones, d’escoltar la cançó... L’avantguarda estètica desembarcava a Arco; es traduïen els que escrivien en vernacle. I Madrid complia amb la quota de posar un català en cada acte cultural. I aquí, a la perifèria catalana, se’ls corresponia amb agraïment. Encara que sempre queia allò de: “¿Siempre habláis en catalán?”. Els “Catalunya és la modernitat”, “la creativitat catalana”, “l’avançada a Europa” substituïen la floreta franquista: “La noble y trabajadora región catalana”.

Amb la perspectiva, poc renaixentista, que donen els anys, veiem que ja era alguna cosa, però que es tractava d’una retòrica semblant. D’un mateix guió revisitat. Ens van enganyar? Ens enganyem? En tot cas ens sentíem confortats. Ja érem assimilables? I a més d’un ingenu se li va ocórrer fer pedagogia peninsular del pluritot. Ja se sap, els catalans som de bon conformar, no?

Esperàvem molt de l’esquerra i de la simulació esquerranosa. De la dreta, com és natural, es podia esperar més aviat poc, o res. Era, és i serà la de sempre: aspra, autoritària, inamovible; usufructuant amb fruïció la seva herència secular, però i els progressistes? Bé, això era abans que es llancessin als braços de les causes verdes, la bicicleta i la laxitud d’una oposició afligida, invisible i mansament jacobina. I de dedicar-se a deixar un electorat orfe de pare, mare, cosins i cunyats… En fi, a hores d’ara ja s’enganyarà qui vulgui enganyar-se. O qui pugui.