El Punt Avui

El control de les emocions

04/04/14 02:00 DAVID MURILLO BONVEHÍ
Si Espanya es trenca,
ho farà per vergonya aliena, per la incapacitat d'identificar-nos amb un estat que cada cop més s'allunya de l'imaginari d'un estat modern

Estat de la situació. El Tribunal Constitucional presidit per un exmilitant del PP anul·la a corre-cuita la declaració del Parlament sobre la sobirania del poble català. Fet que es produeix amb antelació a la recusació d'una part dels seus membres. Mediterràniament, que diríem. Més. El Ministeri d'Afers Estrangers continua amb la redacció d'informes per a les cancelleries estrangeres sobre les malvestats, alienes o autoinfligides, que es derivarien de la voluntat dels catalans de votar una eventual independència. Al seu parer, un fet tan aviat impossible com poc recomanable, que ens equipara amb Crimea (o amb Rússia). El darrer punt no queda del tot clar. Més. Apareix als mitjans la possible estratègia del govern espanyol contra la consulta: desplegar totes les armes jurídiques a la seva disposició, no en va disposen de la judicatura com a braç polític del govern (vegin més amunt), i mirar (procurar, animar) que els partidaris de la independència cometin una relliscada. Relliscada que podrà venir d'errors propis o de pells de plàtan, travetes o empentes descarades. Ni el CNI està per fer maco, ni Viriat, Pelai o el Cid van nàixer perquè sí.

Sobre aquest darrer apartat els recomano una lectura. Miguel-Anxo Murado: La invención del pasado. Verdad y ficción en la historia de España. Un exercici traslladable a qualsevol altre estat o nació però no per això menys apassionant. Llegenda, manipulació i emoció apareixen embolicats en el paper d'embalar dels interessos per donar lloc a això que anomenem història. Un exercici d'escepticisme sa que subratlla el rol, tan irracional com humanament comprensible, dels mites en la història oficial. Canviarem els llibres de text escolars a partir de reconèixer el caràcter romàntic de la història d'Espanya? No ho intentin.

Sobre el primer dels punts, el de les relliscades. Si una cosa hem d'evitar, va dir el president Mas, és fer el ridícul. I de ridículs en trobem alguns. Les lliçons contra l'equiparació de Catalunya i Escòcia de l'ambaixador, reconvertit ara en historiador, Federico Trillo al Financial Times. La prognosi del ministre d'Afers Estrangers sobre una Catalunya condemnada a vagar per l'espai pels segles dels segles. Les paraules del portaveu del PP al Congrés “és el mateix imposar per la violència o per les urnes si és al marge de la llei”. Alguns, massa prematurament, havien arribat a pensar que formar part de la Unió Europea ens feia abraçar l'ideal de modernitat de la Il·lustració. Error.

I és que, si Espanya es trenca, ho farà per vergonya aliena, per la incapacitat d'identificar-nos amb un estat que, pilotes de goma i condecoracions a mares de Déu al marge, cada cop s'allunya més de l'imaginari d'un estat modern. Ans al contrari. El govern espanyol, en el seu desconcert, s'aferra a l'estratègia de fer l'estàtua i agreuja la sensació de menyspreu (cosina germana de la incomprensió) d'una part prou rellevant dels catalans. Catalunya coneix força bé Espanya i Espanya coneix molt poc Catalunya, li sentia dir fa poc, a Marçal Sintes. Trista raó. Ja poden apedaçar la tàctica de llençar engrunes als coloms, tombar l'ANC, fer ajornar o descarrilar el procés, que la ferida cada cop és més profunda. I, com és conegut, és sobretot emocional. Per als mesos que arriben, agafin doncs un manual sobre el control de les emocions. Especialment subratllin els capítols d'estoïcisme, pacifisme i lideratge. Mirin la pel·lícula sobre Mandela, Invictus, i donin una oportunitat a alguna biografia de Gandhi que corri per casa. I, això sí, preparin-se, que vénen revolts.

Darrera actualització ( Divendres, 4 d'abril del 2014 02:00 )