• 5 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Juan-José López Burniol

Lectura d’una sentència

Em refereixo a la sentència del 25 de març del 2014 sobre la resolució del Parlament de Catalunya del 23 de gener del 2013, per la qual s’aprova la declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya. Es pronuncia sobre tres punts. El primer és si aquesta resolució té caràcter jurídic i és, per tant, susceptible de control constitucional, o bé es tracta d’un pronunciament polític exclòs d’aquest control a l’empara del principi de llibertat d’expressió. Com era previsible, el tribunal ha entès que es tracta d’un acte de naturalesa jurídica. I és així, en efecte: constitueix un acte de fixació d’una posició jurídica –la del poble de Catalunya com a subjecte polític sobirà– que no és en absolut innòcua, sinó susceptible de desplegar una eficàcia jurídica plena, la que correspon a l’exercici potencial de la sobirania, i això encara que el pronunciament no vinculi directament, ja que –com diu la sentència– “el que és jurídic no s’esgota en el que és vinculant”.

JAVIER AGUILAR

El segon punt és si el poble de Catalunya és un subjecte polític i jurídic sobirà, cosa que el Tribunal Constitucional considera incompatible amb els articles 1.2 i 2 de la Constitució, segons els quals “la sobirania nacional està en el poble espanyol” i “la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola”. És concloent d’acord amb dret.

El tercer i últim és la constitucionalitat o inconstitucionalitat del dret a decidir. I és aquí on aquesta sentència resulta nova, atès que dóna una resposta equilibrada i intel·ligent a la qüestió plantejada. En efecte, la sentència entén que el dret a decidir no és una manifestació del dret a l’autodeterminació, sinó “una aspiració política del poble de Catalunya a què només es pot arribar mitjançant un procés ajustat a la legalitat constitucional amb respecte als principis de legitimitat democràtica, pluralisme i legalitat”. Però la cosa no queda aquí, sinó que el Tribunal Constitucional va més enllà: “Les referències al dret a decidir (...) no contradiuen –diu– els enunciats constitucionals, i (...) expressen una aspiració política susceptible de ser defensada en el marc de la Constitució”. Perquè –afegeix– “el plantejament de concepcions que pretenguin modificar el fonament mateix de l’ordre constitucional té cabuda en el nostre ordenament, sempre que no es prepari o defensi a través d’una activitat que vulneri els principis democràtics, els drets fonamentals o la resta dels mandats constitucionals”. Això exigeix –conclou– un “deure de lleialtat constitucional recíproc” segons el qual, “si l’Assemblea Legislativa d’una comunitat autònoma, que té reconeguda per la Constitució iniciativa de reforma constitucional, formulés una proposta en tal sentit, el Parlament espanyol l’haurà de considerar”. En resum, Catalunya no és un subjecte polític i jurídic sobirà, però sí que és un subjecte polític i jurídic.

Fins aquí la sentència. Esbosso ara quatre comentaris:

Primer. És una excel·lent sentència, fruit amb tota certesa d’una transacció, per la qual es dóna als dos primers punts una resposta obligada i s’aprofita el tercer per perfilar amb habilitat una sortida al contenciós plantejat, mitjançant l’admissió del dret a decidir com una aspiració política legítima, que es pot exercitar dins del marc constitucional i amb obligació de lleialtat recíproca per les dues parts, cosa que significa que tan deslleial és qui se salta la Constitució com qui la utilitza com un refugi.

Segon. L’exercici del dret a decidir no exigeix –a parer meu– una reforma constitucional prèvia, ja que és possible sense modificar el text constitucional vigent. Com diu Rubio Llorente, “la Generalitat de Catalunya no pot convocar un referèndum, però res no li impedeix demanar-lo i fins i tot col·laborar en la seva convocatòria”. És més, convé que la consulta sigui prèvia, ja que dependrà del resultat posar en marxa o no el procés de reforma constitucional.

Tercer. Aquesta sentència porta implícit un doble missatge: que la qüestió que hi ha sota la polèmica entorn del dret a decidir és un problema polític greu que han de resoldre els polítics, sense que puguin abdicar de la seva responsabilitat i desplaçar-la als tribunals (com van fer amb l’Estatut), i que el deure de lleialtat recíproca, invocat pel Tribunal Constitucional de manera tan oportuna, obliga tots els polítics sense excepció a dialogar amb esperit de concòrdia, amb voluntat de pacte i amb predisposició transaccional. No es tracta d’abjurar de cap ideal, de trair cap principi ni de renunciar a res, sinó de defensar les conviccions dins dels límits que defineix l’ètica de la responsabilitat.

Quart. Després d’aquesta sentència, enrocar-se en una negativa a negociar sobre la consulta acordada pel Parlament català suposa infringir el principi constitucional de lleialtat recíproca i constitueix, per sobre de tot, un error polític descomunal. La història jutjarà amb extremada duresa qui no atengui aquest missatge.