• 5 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Jordi Graupera

Que giri

No ha vist mai els estudiants d’Olot de la UAB sortint un dijous per la Zona Hermètica

Ja ho sé, ja ho sé, vós també esteu cansat de donar voltes sobre la mateixa cosa. Però hi ha tants detalls que encara no hem comentat! Per exemple: us heu adonat de la mala cara que fa darrerament l’Albert Rivera? Les bosses sota els ulls, les clapes. A la foto de la portada del seu llibre li han posat tant de photoshop als pòmuls que si ho veu la Pamela Anderson me l’agrega al Facebook. Anar cada dia a la tele o la ràdio, la nevera buida, el cafè de màquina, l’AVE de nit, la pantalla de l’iPad: predicar la bona nova del català agraït allà i apuntar-se a tota baralla aquí fa estrès. Ah, la nova política.

Tampoc no hem comentat l’article que dimecres va publicar el Financial Times sobre Catalunya. Mireu quina frase: “Malgrat els guanys recents, les grans empreses de la regió miren ansiosament les enquestes i fan plans de contingència”. Res més saludable que mirar ansiosament les enquestes i fer plans en conseqüència. Abans les coses es feien al revés: es miraven les grans empreses, després es feien els plans i, finalment, les enquestes. OK, m’ho estic inventant: les coses no han canviat tant encara i el Financial Times és optimista de mena. Però, eh, la tendència.

Tots els detalls compten. Ara hi ha una gent propera al PP, a C’sial PSC que s’ha ajuntat per promoure Espanya. Oficialment es fan dir Societat Civil Catalana i, informalment, intel·lectuals. Que no és bonic que els intel·lectuals estatalistes hagin passat de la necessitat de la llei a la necessitat de fer-se passar per gruix civil? La societat civil com a moda: volem un especial tardor-hivern per a meetings sense dietes.

També hi ha qui somia amb il·legalitzar l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Que es veu que la Carme Forcadell és ridícula i, alhora, té un gran poder –deuen projectar-se, aquests de Madrid–. Tot va girant. Veureu: és la gent. D’aquí que ara Rajoy digui que compartim sang. Ui, sí, quina notícia. Es nota que no ha vist mai els estudiants d’Olot de la UAB sortint un dijous per la Zona Hermètica de Sabadell. L’estelada és una horterada que s’aguanta sobre l’amor que ha acotxat, home. És com això de la mala traducció de les declaracions en català a l’Audiència Nacional: on no hi ha amor ni interès no es pot compartir llei. I així tot.

L’altre dia vaig comprar en una botiga de souvenirs de Broadway un d’aquells ninots que mouen el cap com dient: “Ai, ai, ai”. De tots els presidents mítics, vaig triar Jefferson: va escriure la declaració d’independència, comprendreu. Els moments fundacionals condicionen el futur perquè són la font on sempre podeu anar quan la història us asseca la gola. Uns orígens rics en matisos alimenten el pop i l’erudició durant segles.

Ja sé que sempre donem voltes al mateix, però en cada gest que assenyala la gent i la llibertat hi guanyem una solució per un futur dilema i va caient el photoshop. I es va veient que no és només votar, com us diuen per folkloritzar-vos i disfressar-vos de caos. És arribar a ferho, i ja no parar.